Gràcies, Stephen

Hi ha casualitats curioses a la vida. L’altre dia anava conduint i, no sé per què, em va venir al cap Stephen Hawking. En aquest moment no estic llegint cap llibre seu ni n’havia vist cap notícia. I vaig pensar que estava aconseguint viure molt de temps amb ELA. L’endemà, em llevo i llegeixo que ha mort. És una casualitat, però de vegades passen coses així.

Stephen Hawking era un geni. Més enllà de les seves aportacions a la física, hi ha la seva capacitat de divulgar-la, de fer arribar els descobriments als que no ens dediquem a la física. I, en aquest sentit, Hawking ha estat, probablement, el físic que més ha fet. Teories de forats negres, la història del temps, la no necessitat d’un creador per originar l’Univers... Tantes i tantes teories que estaven reservades només als experts i que, gràcies a la seva gran capacitat pedagògica, molts hem pogut conèixer. Una altra cosa és arribar a comprendre del tot aquestes teories. Jo reconec que em costa molt i que sovint em perdo amb els llibres divulgatius de ciència, però al cap i a la fi entenc el postulat, el descobriment. I és molt.

La divulgació s’ha vist sovint com una dimensió innecessària i, fins i tot, reprovable del científic. Com si es dediqués a un objectiu menor. El mateix Hawking va ser criticat per alguns col·legues pels seus llibres divulgatius. Com si busqués fama a través del bestseller. En discrepo totalment. És lloable que els experts en un tema el puguin explicar per a qualsevol persona. Penso que engrandeix el científic. El coneixement hi és per difondre’l i compartir-lo. El coneixement genera coneixement. És inesgotable. La divulgació no és simplicitat. Tot el contrari. Vol dir saber arribar a l’essència d’una teoria, al més cabdal, a saber aïllar l’imprescindible. La dimensió divulgativa de qualsevol teoria és, en realitat, la base de tota hipòtesi científica.

Gràcies, Stephen, per haver-te engrandit baixant al nivell bàsic dels qui, com em passa a mi, encara ens costa entendre per què brillen les estrelles.