La Gran Bretanya necessita Europa

Aquest 2016, l’any de les cabelleres, Boris Johnson, el de la melena rossa, va endarrerit respecte a Donald Trump, però no gaire. La decisió de l’alcalde de Londres -que ell mateix ha qualificat de “terriblement difícil”- de pronunciar-se a favor de la sortida de la Unió Europea al referèndum del juny ha sacsejat la política britànica.

Donada la popularitat de Johnson -tan immune a les seves pallassades com la de Trump a les seves fanfarronades-, aquesta decisió també ha significat un gran impuls per al sector del Brexit i ha fet estralls a la campanya per la permanència. La sortida britànica d’una Unió Europea de 28 membres és ara una opció amb un líder. Johnson, en un escrit al Telegraph, afirmava, sobre si la Gran Bretanya es queda a la UE: “Continuarem atrapats, com els passatgers asseguts al seient del darrere d’un minitaxi que no poden controlar, amb un conductor que no sap parlar anglès i que, implacablement i sense tenir en compte les despeses, els porta en la direcció equivocada”.

A l’alcalde, que aquest 2016 arriba al quart i últim any del seu segon mandat, li agraden les metàfores. En una entrevista a The Times, es comparava amb James Bond, “sempre enfrontat al dolent de la pel·lícula, que està decidit a sabotejar la democràcia arreu del món amb una organització supranacional”. Segons apuntava Johnson, una Gran Bretanya atrapada dintre d’Europa és com “una granota bullint a foc lent”.

La varietat de les seves metàfores només és comparable a l’abast de la seva ambició. Quan el Boris parla d’Europa també pensa en el Boris. Vol ser el pròxim primer ministre de la Gran Bretanya, o del que en quedi el 2020, quan hi hagi les pròximes eleccions.

David Cameron, primer ministre conservador, ha dit que no s’hi tornarà a presentar. Segons el reglament del Partit Conservador, la votació decisiva per substituir-lo es disputarà entre dos candidats, un dels quals serà el ministre d’Economia, George Osborne, que és proeuropeu. En reivindicar el lideratge de la posició antieuropea en un partit en què vituperar Brussel·les és un esport molt popular, Johnson s’ha erigit com l’altre aspirant.

No cal dir que el Boris no pensa només en el Boris. Com a alcalde se n’ha sortit. Londres funciona millor que Nova York. Pel que sembla, és veritat que prendre aquesta decisió li ha resultat terriblement difícil. Són moltes les teories sobre el que ha fet decantar la balança.

Una d’aquestes teories és que la seva dona, una advocada que es diu Marina Wheeler, l’ha influït amb l’argument -resumit fa poc per The Spectator- que el Tribunal Europeu de Justícia ha usurpat la potestat dels tribunals anglesos per dictar sentències en àmbits “tan diversos com els conflictes laborals, la immigració i les peticions d’asil”. Una altra teoria és que l’actriu Emma Thompson el va portar al paroxisme quan va afirmar, a Berlín, que la Gran Bretanya era “una illa vella, grisa, depriment i tipa de pastissos” que faria una bestiesa si se n’anés de la UE. No es pot negar que Johnson es preocupa per la sobirania i el patriotisme (tal com ell els entén).

L’argument en defensa de la sortida -quan no és només xerrameca grandiloqüent sobre la petita Anglaterra (en oposició a la Gran Bretanya), amanida amb una dosi d’intolerància contra els immigrants- és que la pertinença a la UE lliga la Gran Bretanya a un continent estancat, on els països més poderosos estan engabiats en un sistema disfuncional de moneda única que ha de portar a un federalisme europeu cada vegada més fort. També es diu que a la Unió Europea hi ha poca democràcia i massa burocràcia. I que, si la Gran Bretanya deixa la UE, podrà continuar beneficiant-se, com Noruega, d’un mercat únic de més de 500 milions de persones, alhora que s’alliberarà d’una normativa invasiva. El mantra “Fora!” equival a “Recuperem el control”.

En realitat, però, el Brexit seria un acte de bogeria perquè els britànics perdrien part del control en un moment crític, cosa que provocaria “una profunda commoció econòmica”, en paraules d’Osborne, i potser donaria lloc a la ruptura de la Gran Bretanya.

La Unió Europea, juntament amb l’aliança transatlàntica, ha ajudat Europa a trobar l’estabilitat i la prosperitat després del suïcidi col·lectiu de la primera meitat del segle XX. Encara és el miracle més avorrit i important del món. La sortida dels britànics, en un moment en què el president Vladímir Putin intenta per tots els mitjans possibles minar una unió ja fràgil, seria un desastre geopolític. La posterior desintegració europea esdevindria una probabilitat. No és estrany que el president Obama vingui a Londres el mes que ve per reiterar la seva convicció que una Gran Bretanya dintre d’Europa és un aliat més fort i influent.

La Gran Bretanya pot contribuir -i ho ha de fer- a una UE més transparent, democràtica i dinàmica. Però això només es pot aconseguir des de dintre. El país obté uns beneficis immensos de la seva pertinença a una economia de 18.500 bilions de dòlars. Imaginar que una Gran Bretanya fora de la Unió n’obtindrà els mateixos avantatges que si en fos membre és una pura quimera, com ja han deixat clar molts líders empresarials. L’economia en el seu conjunt, i sobretot la City, en sortirien molt perjudicades. La insularitat britànica es convertiria en la riota.

O més aviat la insularitat anglesa, perquè probablement la Gran Bretanya desapareixeria. Escòcia és molt proeuropea. La sortida de la UE donaria al Partit Nacional Escocès, ara al govern, un argument irrebatible per a un nou referèndum sobre la independència. I segurament el resultat significaria la fi de la unió creada l’any 1707.

La votació del 23 de juny serà ajustada, més ajustada del que preveu Johnson. La seva decisió -perversa per a l’alcalde d’una ciutat amb innombrables llengües- corre el risc d’empènyer el seu estimat país, “implacablement i sense tenir en compte les despeses, en la direcció equivocada”. Poques vegades han fet tanta falta el seny, la continuïtat i la prudència dels britànics.

Més continguts de