Garicano, quan l'acadèmic passa a la política

Tothom comença a estar-ne tip d’intel·lectualisme orgànic amb propostes predictibles

Per als qui no en sapigueu res, el cognom potser us sona del ministre franquista Garicano Goñi. N’és família. Però Luis Garicano és molt més que els seus ancestres. Tot i que avui és un polític de Cs, cap de cartell a les europees, Garicano ha estat en el passat un molt bon acadèmic en diferents universitats, amb bones publicacions, i una persona valenta i contra corrent de l’'statu quo' de l’economia espanyola. Va fundar 'Nada es gratis', un blog d’economia on es deien coses que ja no es podien llegir a les seccions d’Economia dels diaris, esclaves dels deutes amb les entitats financeres. De César Alierta, representant de la Marca Espanya al món, en deia que en un país normal seria a la presó. Tampoc no callava quan el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que ara fa recomanacions a tort i a dret, es dedicava com a president de Luxemburg a arruïnar la fiscalitat dels veïns europeus. De fet, jo mateix vaig conèixer Garicano a la London School of Economics, quan ell intentava fer de mitjancer per donar una solució al secessionisme català. Com a bon liberal, veia que el diàleg, amb menys estat, constituïa el millor empoderament social en un mercat global (Gary Becker i James Buchanan, els seus admirats referents, ja ho havien dit als anys vuitanta).

Garicano acaba de treure un llibre ('El contrataque liberal'), d’economia, però amb excés de posicionament polític. N’estalviaré ara comentaris al lector, ja que s’inscriu en la deriva nacionalpopulista del seu partit, que critica la dels altres i no veu la pròpia. Del llibre, per tant, poc a dir, farcit com està de contradiccions, al meu entendre, entre els arguments econòmics i les conclusions polítiques, salts sense xarxa més enllà del prejudici. Però n’aprofito la lectura que l’autor hi fa de la legitimitat de l’Estat segons "l’eficàcia" i "l’efectivitat" que ha de mostrar (arguments importats del politòleg Juan Linz), per reflexionar precisament sobre aquests dos conceptes.

Molts diuen que és l’aspirant a ministre d’Economia. Però dimecres passat, era esperable que la presentació del seu llibre reunís més públic

En economia, l’eficàcia mesura els impactes de les propostes en condicions ideals, mentre que l’efectivitat ho fa considerant la realitat de la seva aplicació. Coses que teòricament han de funcionar en condicions de laboratori poden no fer-ho en la realitat, atès, per exemple, el context en què es desenvolupen. I aquesta és per a mi la metàfora que millor s’ajusta avui a la trajectòria de Luis Garicano, un acadèmic amb el cap ben moblat, que sap que la teoria econòmica necessita de la política econòmica, i que decideix passar ell mateix de la teoria a la pràctica per 'salvar la pàtria', l’espanyola, amb la qual identifica el seu 'demos' particular d’'un sol poble'. Aquest és un perill per als acadèmics, especialment quan consideren que ningú és prou bo ni prou llest per creuar aquest pont. Quan Garicano pretén transitar de l’eficàcia a l’efectivitat es perd un analista eficaç, que deixa així de ser efectiu. Mentre accepta viure en el soroll de l’altra banda del pont, el de la política, el conjunt de les propostes que porta a la motxilla deixen de funcionar. Perden credibilitat perquè es veuen acomodades a instància de la part política a la qual serveixen.

No sé quina carrera farà Garicano. Molts diuen que, en qualsevol coalició possible, és l’aspirant a ministre d’Economia d’una Espanya gran i sense la molèstia autonòmica. Però dimecres passat, ni que fos perquè Luis Garicano era un bon acadèmic, era esperable que la presentació del seu llibre reunís més públic. Ni tan sols hi va acudir gaire burgesia catalana, tan culpable per inacció i per incapacitat de ser respectada a l’altra banda del pont aeri, i que en condicions normals hauria omplert el Cercle d’Economia. I és que tothom comença a estar-ne tip d’anàlisi econòmica acomodatícia i d’intel·lectualisme orgànic amb propostes predictibles, d’altra banda acòlites d’una política de vol baix.

Més continguts de