03/08/2018

1-O: esdeveniments que deixen empremta

3 min

Catedràtic d'economia de la UPFLa lectura aquests dies de 'The long economic and political shadow of history', un llibre editat el març del 2017 per dos autors grecs de cognoms impronunciables però que fàcilment i de manera gratuïta es pot descarregar a VoxEU.org, gràcies a CEPR Press, em porta a valorar en el marc que dona el llibre (l'empremta dels esdeveniments) els fets que vam viure els catalans l’1 d’octubre. Per a uns, la data ja és part de la història del país i mereix el noms de places i carrers; per a altres, és el dia on va començar tot, i tot valorat com a dolent.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El llibre parla dels llegats que deixen petits i grans esdeveniments a la història, petita o gran, de les nacions i que acaben marcant el seu futur. Són fets, en general, poc valorats en el passat per l’economia neoclàssica a l’hora de determinar la riquesa i la prosperitat d’un país, que ho fiava tot als factors tecnològics i al capital humà. El llibre esmentat s’arrela en el neoinstitucionalisme, emfatitza la importància dels canvis de creences, dels sentiments religiosos, de les reformes institucionals, de la pressió colonialista que negligeix valors locals, que força situacions i genera ressentiments. També es refereix als lligams familiars i d’empresa més enllà dels poders i dels abusos, del nepotisme de normes globals que menystenen les idiosincràsies pròpies. De vegades, una cosa pensada com a inicialment irrellevant agafa volada, una empenta, un 'nudge' per acabar trencant parsimònies i provocant nous assentaments de capital social, que es fan forts amb l'hostilitat externa i amb el trencament dels equilibris ecosocials fins a esdevenir persistents i no bons de desarrelar.

Dic això per mor del que va representar l’1 d’octubre i com l’ha interpretat bona part de la societat catalana. Un repte als poders de l’Estat coercitius ("No s’hi atreviran") i coactius ("Fem-los pagar l’atreviment") per una part de ciutadans desobedients, que es fan forts lligant colzes i a partir de silencis compartits; de qui venç les provocacions posant música i aixecant els braços. I una reacció desmesurada de qui se sent humiliat: poders policials i judicials que arramblen contra tot per deixar clar qui mana aquí i davant de tots ells el rei.

L'empremta d’aquells fets ha estat immensa. El temps, però, passa i una certa normalitat s’imposa. Es veuen llaços grocs, però potser no tants, ni gent que piqui llaunes a les cantonades o als balcons. Arribar a final de mes, les vacances, les preocupacions familiars tornen a surar amb l’aparença de normalitat. I crec que això pot portar a engany. Molts, a partir de la narrativa dels fets abans esmentats, que han marcat la seva història particular, han fet un clic que roman: ho van demostrar a les últimes eleccions i es manté avui en molts comportaments (caixes de solidaritat incloses). Fa temps que els catalans ja no llegeixen el mateix que els espanyols, ni les audiències de ràdio ni de tele ni el que comparteixen a les xarxes són les mateixes. Això s’ha agreujat i ha creat un clúster, una zona de confort per a molts que segueixen la mateixa seqüència d’interès polític, formatiu i informatiu. La resta de la població, tot i que no ho requeria inicialment, s’arma i munta també les seves claus d'unió. El cost de tot això és la polarització, un perill per al capital social d’un país més greu que la desigualtat. Aquesta situació que la història recent ens ha deixat mostra la importància del diàleg entre les parts malgrat la dificultat de refer ponts, des del convenciment democràtic que, sense la possibilitat de comptar-nos, de recomptar-nos, de votar de manera vinculant o no en algun moment, segurament no hi haurà cap sortida possible.

Els fets de l’1-O per desgràcia malmeten aquella frase que sempre havia sentit des del posicionament més democràtic, la que deia que, sense pors ni coercions, "si la independència de Catalunya es fes lliurement, pitjant un botó, Catalunya ja seria independent". Avui, aquella possible constatació ha esdevingut una mena de declaració de guerra de dues parts enfrontades que lluiten per posar o no el botó sobre la taula de la història.

stats