Publicitat
Publicitat

Hem de fer de Síria un país habitable

Bravo pel papa Francesc, Angela Merkel i tants alemanys i austríacs corrents que han donat la benvinguda als refugiats a la seva terra. Un aplaudiment per als polítics americans que reconeixen que hauríem d’acceptar més refugiats sirians -els Estats Units només n’han acceptat 1.500 des que va esclatar la guerra fa quatre anys, cosa que és patètica.

Si tens cor, els refugiats et commouen. Si tens cap, però, saps que donar-los la benvinguda a Alemanya no solucionarà el problema.

Hi ha 60 milions de persones desplaçades arreu del món i ara n’hi haurà més que estaran disposades a pujar en qualsevol embarcació precària per travessar el mar.

“El degoteig de refugiats no farà altra cosa que créixer”, diu Joshua Landis, un expert en Síria de la Universitat d’Oklahoma. “Quan la gent vegi que els refugiats són assimilats per Occident hi haurà una desbandada. Aquest problema metastatitzarà”.

Si no anem amb compte el resultat podrien ser més nens ofegats.

Mentre nosaltres promovem involuntàriament aquesta onada de refugiats, hi haurà qui se’n beneficiarà, com ara traficants de persones i skinheads, neonazis i polítics xenòfobs d’extrema dreta. Actualment a Suècia un partit contrari als immigrants lidera els sondejos, i a Alemanya s’han produït 340 atacs a refugiats, incloent-hi un incendi provocat aquesta setmana en un centre d’acollida.

Així doncs, no hi ha dubte: responguem amb compassió als refugiats (no pas com imbècils, tal com han fet els funcionaris hongaresos). Però, sobretot, abordem l’arrel de la crisi, especialment al Pròxim Orient.

Un pas essencial és millorar les condicions de vida dels 3,7 milions de refugiats sirians al Líban, Turquia i Jordània. Recentment, la falta de diners ha obligat a retallar les racions de menjar que es fan arribar a 229.000 desplaçats a Jordània a través del Programa Mundial d’Aliments, i si el món no paga perquè els refugiats puguin menjar a Jordània, els haurem d’alimentar a Occident.

Després hi ha la tasca, molt més difícil, d’intentar tornar a fer de Síria un país habitable.

Potser això és impossible, però siguem clars: tal com van les coses tot sembla indicar que Síria es convertirà en un lloc encara més horrorós del que és actualment. Molts experts preveuen que la guerra s’allargui durant anys, mati centenars de milers de persones més i porti a un èxode de milions de refugiats més. És probable, també, que aviat vegem combats als carrers de Damasc, cosa que inevitablement farà que el patiment i l’emigració arribin a noves cotes.

Estic esgarrifat per les súpliques que he vist que fan les dones de la ciutat siriana de Zabadani, assetjada des de fa mesos per les forces que donen suport al govern. Tenen por que, en cas que les forces governamentals recuperin la ciutat, es produeixi una massacre. Per això centenars de dones de Zabadani han firmat una declaració en què fan una crida a l’alto el foc, la protecció internacional i l’evacuació dels ferits. Fan servir valentament els seus noms, malgrat el risc de ser assassinades o violades si la ciutat cau.

“No m’he sentit mai tan deprimit”, va dir Emile Hokayem, un analista del Pròxim Orient i autor d’un llibre sobre Síria. “Al principi hi havia opcions, però avui en dia totes són més costoses i arriscades, i presenten menys perspectives d’èxit”.

Ara bé, ja que parlem de la disfunció de Síria tinguem en compte també la disfunció europea i americana.

L’administració d’Obama ha comès repetits errors de càlcul respecte a Síria i ha menystingut el problema, tot i que la crisi s’ha anat agreujant constantment. I alguns republicans destacats volen enviar-hi tropes per combatre l’Estat Islàmic (imagineu-vos una segona part del conflicte de l’Iraq).

Avui l’opció menys dolenta és crear una zona de trànsit aeri restringit al sud de Síria. Aquesta mesura, que requeriria un pressupost limitat, es podria imposar amb vaixells de la marina nord-americana que disparessin míssils des del Mediterrani, sense l’ús de tropes terrestres.

Això frenaria els atacs aeris amb bombes de barril i possibilitaria una cosa igual d’important: la palanca per pressionar el règim de Síria -i els seus partidaris russos i iranians- i instar-lo a negociar.

“Si no poden utilitzar les forces aèries, l’endemà sabran que no poden sobreviure, i això els obligarà a seure a la taula de negociació”, va dir Reza Afshar, un antic diplomàtic britànic que ara assessora l’oposició siriana a través del seu grup, Independent Diplomat.

L’objectiu de les converses, sense condicions prèvies per part de cap dels dos bàndols, seria un alto el foc amb una modificació de les línies frontereres.

Sí, això seria desagradable. De facto, equivaldria a una partició de Síria i la supervivència parcial del règim, potser amb un nou general alauita que substituís el president Baixar al-Assad. En cas contrari, però, podríem assistir a una espiral de violència en què la matança es convertís en un genocidi.

Robert Ford, un exambaixador nord-americà a Síria que va dimitir perquè va trobar indefensable la política de l’administració d’Obama en aquest país, diu que una negociació, encara que arribés a bon port, es podria allargar durant dos anys, i mentrestant la carnisseria continuaria. Malgrat tot, això és millor que les alternatives.

“És una irresponsabilitat deixar caure els braços i dir que no hi ha res a fer -va afegir Ford-. Llavors és gairebé segur que les coses empitjorarien”.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT