Una Hisenda a la catalana

El títol d’aquest article es correspon amb el d’un llibre que acaba de sortir i que està escrit per Joan Iglesias, actual assessor del president de la Generalitat i director del Programa per la Definició d’un Nou Model d’Administració Tributària de Catalunya.

Recomano la lectura del llibre als experts i professionals del món tributari, però també a la ciutadania en general i especialment als ciutadans del nostre país que esperen transformar Catalunya en un estat independent. El llibre té caràcter divulgatiu i didàctic, i es llegeix d’una manera amena.

De la seva lectura en vull destacar tres aspectes. El primer és que si Catalunya esdevé independent ja tenim construïts molts dels pilars que han de formar la seva Hisenda pròpia. Això hauria de proporcionar tranquil·litat a molts ciutadans que estan preocupats per si les estructures bàsiques d’estat no estan llestes per funcionar quan és proclami la independència, i la Hisenda n’és una.

Un pot creure que tenir Hisenda pròpia vol dir disposar d’una gran administració tributària per poder recaptar els impostos, però Iglesias ens diu que no és exactament així. En el procés recaptatori hi ha quatre actors principals: els contribuents, les empreses, les entitats de crèdit i el Parlament, que dicta les normes que obliguen tots aquests actors a fer el paper que els toca. Qui bàsicament fa la funció recaptatòria són les empreses, que a més de pagar els seus impostos retenen els que recauen sobre els salaris dels seus treballadors, i les entitats de crèdit que col·laboren en la recaptació dels diferents tributs. Tot això ja ho tenim. Què ens fa falta per acabar de tancar la funció recaptatòria?, doncs un compte de titularitat de la Generalitat on transferir els ingressos recaptats pels bancs. També ens falta un aspecte molt rellevant com és la sobirania fiscal, és a dir, que el Parlament de Catalunya tingui el poder tributari per poder legislar en matèria tributària. Òbviament, aquesta sobirania ens l’ha de donar la independència.

Per tant, si la funció recaptatòria en un sistema d’autoliquidació com el nostre es pot fer pràcticament sense la col·laboració del personal de l’administració tributària, ¿quina és la missió d’aquesta administració? La seva funció principal és el control del compliment tributari, i aquest control es pot fer de forma diferent segons el model de gestió aplicat. En aquest sentit, el segon aspecte a destacar és que no hem de continuar aplicant el model de gestió tributària de l’estat espanyol perquè no és satisfactori. Ho demostren els elevats índexs de frau fiscal existent. L’activitat econòmica no subjecta a tributació es quantifica entre el 20% i 25% del PIB.

El model de gestió de l’AEAT espanyola està basat en la desconfiança cap al contribuent, on es prioritza el control i la sanció. Els contribuents paguen per por de ser descoberts, però no pas pel deure cívic de contribuir. En canvi, el model de gestió de la futura Hisenda catalana ha d’estar basat en la confiança i el sistema de control exercit fins ara ha de substituir-se pel nou concepte de compliment cooperatiu, com trobem en molts països on es constata que aquest model és molt més eficient en la lluita contra el frau. Això implica aplicar mesures que fomentin la pròpia responsabilitat fiscal i la capacitat de decisió del contribuent. Per exemple, una possible mesura seria assignar certificats o punts de reputació fiscal a aquells contribuents que compleixen o que voluntàriament se sotmetin a auditories fiscals. També s’hauria de facilitar l’accés dels contribuents a la seva pròpia informació fiscal en mans de l’administració tributària i corregir possibles discrepàncies (l’accés a la informació per elaborar l’esborrany de l’IRPF és un exemple exitós d’aquestes pràctiques). Una altra mesura seria establir una cooperació fluïda amb els intermediaris fiscals (assessors fiscals, professionals de la fiscalitat, etc.). Actualment, aquests es limiten a fer de defensors del contribuent, però la seva participació en les institucions i organismes de l’administració tributària és gairebé nul·la. En un model de gestió basat en la confiança, hauria d’existir aquesta participació i l’intermediari exerciria més una funció de mediador.

Per aplicar i desenvolupar totes aquestes mesures i per la gestió tributària és una prioritat dotar l’Agència Tributària de Catalunya de més recursos, tant humans (inspectors, tècnics tributaris, informàtics) com mitjans materials o tecnològics (sobretot dades), però l’èxit o el fracàs de la futura Hisenda catalana depèn en gran mesura de la consciència fiscal dels ciutadans de Catalunya i de la transparència dels polítics i gestors públics. I aquest és el tercer aspecte que voldria destacar. Hem vist que contribuents i empresaris són peces essencials de la Hisenda. En un moment donat s’haurà de passar de la legalitat tributària espanyola a la catalana, i és en aquest moment quan la ciutadania hauria de donar mostres de consciència fiscal envers el nou estat. Ara bé, també els polítics i els gestors de la despesa pública han de ser transparents a l’hora de passar comptes amb la ciutadania sobre el destí dels recursos que es recapten. La consciència fiscal es fomenta amb una rendició de comptes transparent.

Més continguts de