Impotències
Dues dades recents m’interessen especialment. L’enquesta del CEO assenyala que el 72,9% dels catalans suspenen la monarquia. I una investigació recent de la UAB constata que, tot i que un 42,5% dels enquestats diuen que, en un referèndum, votarien a favor de la independència, només el 10,6% pensen que el Procés acabarà amb un estat propi.
La primera deixa testimoni del desconeixement que les institucions espanyoles tenen de Catalunya. Mai han estat capaces d’entendre que el problema és en primer lloc de reconeixement. I precisament per això una majoria de catalans, molt més enllà del sobiranisme, van sentir com una ofensa el discurs del rei del 3-O. L’estudi de la UAB diu que els ciutadans saben perfectament el que alguns líders independentistes es neguen a reconèixer en públic: que no es donen les més elementals condicions perquè la via unilateral sigui possible. I que és absurda la resistència a canviar d’estratègia.
Si el discurs del rei excloïa una part dels catalans i legitimava la repressió, la resistència sobiranista a assumir els seus límits legitima la via de la confrontació. Però parapetar-se rere els aldarulls no és més que una demostració d’impotència.
En el fons coincideixen en aquest conflicte dos dèficits d’autoestima: el d’un estat (Espanya) incapaç d’assolir la construcció d’una nació homogènia i incontestada i el d’una nació (Catalunya) que mai ha aconseguit passar de potència a acte, a estat. Contribuir al bloqueig espanyol només pot agreujar el desastre. L’hipotètic govern d’esquerres no resoldrà el problema, però, si descarrila, tot el que vingui serà pitjor. Sembla mentida que sigui necessari seguir recordant que no es dona cap de les condicions imprescindibles per a la ruptura republicana: majoria social àmplia, poder coercitiu, capacitat insurreccional, suport internacional i complicitat del poder econòmic local. Els ciutadans ho saben, els polítics segur que també, però alguns prefereixen no reconèixer-ho en un joc en què no se sap bé on comencen els càlculs estratègics i on acaben els interessos personals o corporatius. Fer política és arriscar-se a sortir de l’espai propi i anar a buscar els altres.
