Publicitat
Publicitat

Independència en blaugrana

En el que ja es pot considerar com el primer capítol de les seves memòries professionals, A un pam de la glòria, Antoni Bassas va relatar detalls importants de les eleccions a la presidència del Barça del 1989, en què Josep Lluís Núñez va derrotar Sixte Cambra. Bassas recorda que l’exjugador del club Josep Maria Fusté, en fusionar la seva precandidatura amb la de Cambra, va perdre el suport d’Ernest Lluch, que va oferir aquesta reflexió: “Si guanya Cambra, guanya Prenafeta”, referint-se al llavors secretari general de la Presidència de la Generalitat, mà dreta de Jordi Pujol. Lluch va regalar a Núñez un argument decisiu: el seu rival era la cara visible d’una trama que pretenia situar el club sota el control del govern català. El gener del 1989, segons va publicar El País, Núñez va filtrar als mitjans una suposada conversa en què Prenafeta li demanava que bastís una llista de consens en què integrés Cambra. Durant la campanya i després, el president blaugrana va qualificar el seu rival com “més que un candidat” i va defensar que, malgrat el 40% dels vots obtinguts per Cambra, no podia sentir-se castigat perquè, “per més desconegut que fos, tenia tot el suport” per enfrontar-se a ell. Cambra es va acabar integrant a la directiva del Barça quatre anys més tard, en una fase de détente en les relacions plaça Sant Jaume - Camp Nou.

Fa gairebé tres mesos, en l’última assemblea general ordinària del club, Josep Maria Bartomeu va avisar: “No es pot confondre la responsabilitat del president del Barça amb la tebior que alguns ens atribueixen. Demanem respecte pels socis i per la institució: ningú pot apropiar-se del nostre escut i de la nostra bandera. El Barça no pot ser un instrument manipulable per interessos polítics”. Però Bartomeu va ser encara més explícit en una situació estranya: una gasolinera, un individu que se li acosta mentre enregistra l’escena amb un telèfon mòbil, un president que li respon perquè sempre ha pensat que cal ser amable amb qui se li presenta com a soci. En aquest exemple de mala praxi periodística, el dirigent blaugrana va verbalitzar el que des del club s’havia transmès off the record : que el Barça se sentia pressionat, fins i tot atacat, pel govern català i per l’independentisme per no haver-se posicionat explícitament durant el procés sobiranista. Durant mesos, el club ha interpretat en aquesta clau fets que el van afectar directament, com els que es van produir durant la jornada de l’1 d’octubre, però també ha aplicat aquesta lectura, no sense conseqüències, en qüestions que l’involucraven tangencialment. Paradoxalment, al Camp Nou s’han introduït i desplegat pancartes independentistes gegantines en partits europeus. Però, amb vint-i-nou anys de diferència, el discurs dels rectors del club és objectivament similar. Que cada lector n’extregui les seves conclusions.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT