La sort estava tirada

L'ombra del TEDH no deixa d'estar present ni un sol moment en la sentència del Suprem

En les setmanes immediatament posteriors a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució va quedar prefigurat el contingut de la sentència que hem conegut aquest dilluns. La decisió del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, de driblar el "jutge natural", el "jutge ordinari predeterminat per la llei", en les querelles activades per delicte de rebel·lió davant l'Audiència Nacional contra els exmembres del Govern i davant del Tribunal Suprem (TS) contra els exmembres de la mesa del Parlament, va delimitar el perímetre dins del qual s'havia de moure el judici, i va predeterminar el possible contingut de la sentència.

Aquestes querelles haurien d'haver estat activades davant l'Audiència Provincial de Barcelona en el cas dels exmembres del Govern, i davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el cas dels exmembres de la mesa del Parlament. No hi havia ni una sola raó per justificar jurídicament el salt als tribunals amb seu a Madrid. Haurien d'haver estat no admeses per l'AN i el TS, amb indicació al ministeri fiscal que es dirigís als òrgans competents.

Sabem que no va ser així i que tant l'AN en un primer moment com el TS a continuació es van reconèixer competents per tramitar les querelles i van iniciar les seves instruccions, que van acabar unificades davant del TS.

És obvi que cap òrgan jurisdiccional, i menys un TS, pot desconèixer –sense saber per què ho fa– l'exercici d'un dret fonamental, com és el dret al "jutge ordinari predeterminat per la llei", que comporta, a més, el desconeixement d'un altre, el "dret a la doble instància". Quan pren aquesta decisió, el contingut de la sentència ja el té al cap. El dubte que els tribunals de Catalunya acceptessin la qualificació com a delicte de rebel·lió instada pel ministeri fiscal va portar l'AN primer i el TS després a reconèixer-se competents per entendre de l'assumpte. Tant la Fiscalia General de l'Estat com l'AN i el TS van arribar a la conclusió que en aquest cas no podien deixar que la justícia seguís el seu "curs natural", perquè hi havia desconfiança que, d'aquesta manera, es pogués assolir l'objectiu a què s'havia d'arribar.

El TS ha entès que el risc de desautorització per part del TEDH era més gran amb una condemna per rebel·lió, i ha optat per la sedició. És una opció que no està exempta de risc

A partir d'aquest moment la decisió ja estava presa. Calia "teatralitzar" sense perdre de vista que a Europa hi ha un Conveni Europeu de Drets Humans i un Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) davant el qual els ciutadans poden acudir quan consideren que se'ls ha vulnerat algun o alguns dels drets reconeguts en aquest Conveni. Es donava per descomptat que el Tribunal Constitucional no seria cap obstacle, però no hi havia la mateixa seguretat respecte del TEDH.

La possibilitat que la decisió que es prengués pogués acabar sent recorreguda davant el TEDH és l'única circumstància que el TS havia necessàriament de prendre en consideració en el moment de dictar sentència. El risc de ser desautoritzat pel TEDH és el que havia de ser evitat.

I d'aquí ha vingut que l'acusació per rebel·lió, que ha dominat tot el desenvolupament del procés i en la qual s'ha basat l'adopció de les mesures cautelars més extremes, s'hagi convertit a la sentència en una condemna per sedició.

Des del moment que el TS va acceptar la competència per entendre de l'assumpte, el dubte estava entre la rebel·lió i la sedició. Qualsevol altra alternativa estava exclosa. D'aquí la retirada de l'ordre de detenció i lliurament després de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein. Perquè s'excloïa l'extradició per rebel·lió o sedició. La condemna per un d'aquests dos delictes ja estava al cap dels membres del TS.

El TS ha entès que el risc de desautorització per part del TEDH era més gran amb una condemna per rebel·lió, i ha optat per la sedició. És una opció que no està exempta de risc, ja que, en desaparèixer la "violència" en la fonamentació jurídica, no resulta fàcil justificar la negació que la sentència comporta de l'exercici dels drets de reunió i manifestació, així com el de la llibertat d'expressió. Però, en qualsevol cas, hi ha menys risc si s'exclou la condemna per rebel·lió.

Tot i que el Tribunal Constitucional haurà de dictar sentència en el recurs d'empara que s'interposi, serà en el TEDH on s'acabarà prenent la decisió final. Això sabíem que seria així des d'abans que comencés el judici. També ho sabia el TS. D'aquí la redacció de la sentència, en la qual l'ombra del TEDH no deixa d'estar present ni un sol moment.

Hem assistit a un simulacre de procés judicial, que és el que sol passar quan s'altera el "curs natural" de l'administració de justícia.

Més continguts de