Parem de jugar amb la por i la irritació

Em pregunto si és possible que uns i altres puguin renunciar als seus objectius maximalistes

Estem vivint una situació política provocada pel conflicte no resolt entre el Govern i el Parlament catalans per un costat i el govern i altres poders de l’estat espanyol per l’altre. No és pas nova però sembla que s’agreuja i agafa un camí molt similar al d’ara fa dos anys, amb elements emocionals que encara la fan més perillosa. Per molt que tingui una gran sensació de cansament, la preocupació m’obliga a expressar la meva opinió personal al respecte. Crec que és obligatori, per honestedat i per evitar interpretacions malintencionades, recordar primer des de quin punt de vista l’expresso.

1. Catalunya i Espanya. Tinc clar que Catalunya és la meva nació, una nació amb fortes identitats. També sé que té una recent història d’acolliment de persones vingudes d’arreu, que s’han anat integrant de forma no problemàtica i que, conservant trets de les seves identitats d’origen, representen una part important de la nostra població actual. Catalunya ha estat capaç de gestionar molt bé la diversitat, cosa que Espanya no vol, no pot, o li costa molt fer. Em resulta difícil d’entendre aquesta dificultat, però no em provoca cap sentiment de rebuig, i encara menys de menyspreu, respecte a la resta de ciutadans espanyols.

Accepto l’existència de l’independentisme, i no m’hi enfrontaré perquè entenc moltes de les seves reivindicacions, però no penso que sigui la millor via

Sense haver de renunciar a res de la meva catalanitat, he acceptat formar part de l’Estat des d'un punt de vista polític, i fins i tot vaig tenir-hi responsabilitats institucionals. Ara aspiro a formar part d’una nova unitat política de dimensió europea.

No milito en l’independentisme perquè crec que, si no volem caure en una forta decadència i marginalitat, els actuals estats europeus hem d’anar perdent sobirania política i, sense renunciar a les nostres identitats, integrar-nos en un conjunt supraestatal. Per tant, no veig clar que sigui l’hora de lluitar per la creació d’un nou estat. Accepto l’existència de l’independentisme, i no m’hi enfrontaré perquè entenc moltes de les seves reivindicacions, però no penso que sigui la millor via per canviar la nostra situació actual i aconseguir un futur millor per als catalans.

A més, hi ha una altra raó de caràcter tàctic. En tot possible enfrontament directe, l’Estat té moltes més armes que nosaltres per guanyar, i ens equivoquem pensant que trobarem a Europa grans aliats. Una sortida de Catalunya no pactada faria més difícil el futur econòmic espanyol, i suposaria un problema per a la UE, que ja està prou preocupada per altres amenaces com el Brexit. Crec, per tant, que buscar ara l’enfrontament és un error, ja que podem acabar pitjor del que estem.

2. Emoció, por, irritació. Veig que en aquests moments, encara que parlin contínuament de diàleg, tant els uns com els altres estan decidits a fer actuacions que busquen excitar la por i la irritació, dos elements emocionals que són molt perillosos. És clar que uns i altres tenen raons i excuses per fer-ho. Crec que el govern català té més raons per irritar-se que el de l’Estat, però això no el justifica ni el deixa pas lliure de culpa...

Si una de les parts 'guanya', objectivament tots hi sortirem perdent

Penso que l’Estat intenta guanyar la partida a base d’atemorir el moviment independentista català. Pot ser que en part ho estigui aconseguint, però al mateix temps les seves actuacions augmenten la indignació de molts ciutadans no independentistes que, sense modificar el seu pensament, no estem disposats a acceptar aquestes provocacions. Però veig que les institucions catalanes, a part de protestar amb raó, estan responent amb actuacions que donen més raons a les autoritats espanyoles per intensificar aquesta política de provocació. Tot plegat és un joc de provocació, de por i d’indignació, que es va realimentant i que ja ha portat a una clara violència institucional pel costat espanyol, i que comença a ocasionar brots esporàdics de violència cívica per l’altre.

No estem pas en una espiral de violència, però crec que vivim una espiral de provocació i d'irritació. Aquesta espiral emocional i, per tant, més difícil de controlar, està posant en dubte tant la qualitat democràtica de l’Estat com la voluntat pacifista del moviment català. I, per descomptat, fa que es considerin enganyoses les crides al diàleg d’una part i l'altra. M’atreveixo a pensar que tant els uns com els altres creuen que un augment de la crispació pot afavorir els seus interessos i facilitar els seus objectius. Si això fos així, la meva preocupació pel desenvolupament de la situació i pel seu resultat final està més que justificada. Si una de les parts guanya, objectivament tots hi sortirem perdent.

3. El diàleg polític. Hi ha prou raons per veure que cal buscar una solució política que doni resposta als desitjos catalans, sense necessitat de trencar l’estructura de l’Estat, però sí modificant-la. Queda prou clar que a través de vies repressives, judicials i d’enfrontament amb diversos graus de violència, no hi arribarem. Sense una actitud de negociació que eviti vencedors i vençuts no es resoldrà. Però em pregunto si és possible que uns i altres puguin renunciar als seus objectius maximalistes ( unidad i independència) i si alguns dels polítics que han protagonitzat els darrers dos anys poden acceptar una reconsideració així. Si la resposta fos que no, haurem de pensar què cal fer...