Replegar-se no és la solució

La dimensió política ha estat sempre a la base de la capacitat de resoldre problemes

JOAN MAJÓ
JOAN MAJÓ

Ara ho estem experimentant intensament a casa nostra, però no és pas un fenomen exclusivament nostre. Les tensions entre la necessitat de convivència social, la voluntat de poder decidir com a individus o com a col·lectivitat, i la urgència de definir els espais més adequats per a una cosa i l'altra, s’estan convertint en el principal problema polític tant a Espanya (organització territorial) com a la UE (Brexit, euroescepticisme), com també a nivell més global ('America first', proteccionisme comercial).

Aquestes tensions tenen, entre d'altres, dues característiques comunes. Una en les seves causes: les greus problemàtiques socials que ha produït una globalització descontrolada i asimètrica. I l’altra en les solucions proposades: el retorn a espais “sobirans” de convivència més reduïts recuperant antigues institucions polítiques del passat. La generalització del fenomen obliga a una reflexió objectiva i no només per al nostre cas, sinó més àmplia.

1. Progrés i dimensió. Penso que el desenvolupament i el progrés de l’espècie 'homo' ha estat sobretot el fruit de tres tendències. En primer lloc, el creixement del cervell humà, el consegüent augment de capacitat intel·lectual i, sobretot, la possibilitat d’adquirir coneixements i d'utilitzar-los per crear eines al nostre servei, tant de tipus material com immaterial. En segon lloc, el progressiu increment de la capacitat de col·laboració social entre individus, que ha significat un repartiment de tasques i de responsabilitats, i que ha fet possible una voluntat col·lectiva d’assolir fites i de compartir objectius comuns de forma cada cop més nombrosa. I en tercer lloc, l’explosió que s’ha produït en els dos darrers segles en la possibilitat de moviments de persones, de coses i d'informacions, i l’extraordinària connectivitat per compartir-los entre individus i també entre aparells.

La paraula, l’escriptura, la capacitat d’imaginar noves realitats, la ciència, la tecnologia, la capacitat d’organització col·lectiva, la mobilitat i la connectivitat, han estat els principals ingredients del progrés. Tots ells, d’una manera o d’una altra, estan relacionats amb l’espai on es realitza i s’organitza la convivència, que és on apareixen i es poden resoldre els problemes. En això hi han jugat un paper molt important les dimensions d’aquests espais, tant les de caràcter geogràfic com els volums de població afectada, i han condicionat el paper històric de cada societat.

Quan es fa bandera de proteccionismes, d’abandonar la UE, d'independències o de sobiranies, cal ser molt conscients que el que necessitem és fer passes endavant i adequar-les a les noves realitats

2. Dimensió i sobirania. Sense pretendre que tingui un caràcter dogmàtic, és clar que la dimensió i l’encert a l'hora d'organitzar-la han estat sempre a la base del poder i de la capacitat de resoldre problemes interns o externs. Per això vull cridar l’atenció sobre la incongruència de tendències ideològiques que ara proposen fórmules de replegament per respondre a l’evident necessitat de fer front als principals problemes actuals. El meu raonament esquemàtic pot no ser del tot correcte, però intenta ser clar.

a) L'evolució tecnològica, la mobilitat i la connectivitat han destruït les fronteres naturals entre espais, i han reduït l’eficàcia de les fronteres artificials de tipus administratiu o polític creades al segle passat pels estats. b) Els grans problemes actuals (desigualtats, escalfament del planeta, contaminació dels oceans, moviments de població per raons econòmiques o humanitàries, poder dels mercats, manipulació de la informació...) són problemes que tenen un caràcter global, o almenys superior als de la immensa majoria dels estats. Prometre demagògicament la solució a aquest nivell és mostra d’incomprensió o de cinisme. c) Els processos de globalització i de construcció de la UE, tots dos inevitables i molt beneficiosos en molts aspectes, han tingut dos grans errors: la seva asimetria i la coincidència intencionada amb la desregulació neoliberal. Desenvolupo aquest darrer punt.

3. Regulació adequada i compensatòria. Les regulacions que afecten els problemes globals no poden seguir tenint un caràcter estatal, ja que, a més de ser ineficaces, permeten que els poders econòmics les eludeixin o les utilitzin per defraudar. És un gran error anul·lar les regulacions estatals i no substituir-les per unes de noves de caràcter supraestatal, tal com s’ha fet en alguns casos. A més, de la mateixa manera que cal 'apujar de nivell' aquestes normes, cal retornar a nivells més baixos (estat, regió, metròpolis...) totes aquelles polítiques que tenen a veure amb la vida diària dels ciutadans, la seva diversitat i les particularitats dels pobles o els grups nacionals. Finalment, les polítiques redistributives compensatòries de caràcter social han d’estar ara finançades no solament per les administracions estatals actuals, sinó també per les noves administracions supra-estatals que tenen poder regulatori sobre el funcionament de l’economia global.

Quan es fa bandera de proteccionismes, d’abandonar la UE, d'independències o de sobiranies, cal ser molt conscients que el que necessitem és fer passes endavant i adequar-les a les noves realitats, i no pas tornar a fórmules que van ser bones fa un segle però que no servirien ara.

Més continguts de