Tristor, irritació i perplexitat

La manipulació tendenciosa de la realitat explica moltes de les coses que estem vivint

Diuen que amb la sentència del Suprem es tanca una etapa política. No crec pas que sigui així, però és un bon moment per a una reflexió sobre el que ha passat els darrers anys; és a dir, des que el TC va acceptar a tràmit una impugnació del PP contra un Estatut català aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés de Diputats i referendat majoritàriament pel poble català. Dic sense embuts que, si comparem l’inici i el final de l’etapa, tots plegats estem molt pitjor del que estàvem.

Tres són les paraules que millor defineixen el meu sentiment, i crec que el d'una gran part de la societat catalana, i fins i tot de part de l'espanyola: tristor, irritació i perplexitat. No sabem ben bé on som ni per què hi som, i no veiem cap a on anem. Explico alguns aspectes d’aquests sentiments.

1. Tristor. La tristor té en gran part un origen molt personal, relacionat amb el tracte que estan patint un grup d’amics (d’una manera especial en Jordi Sànchez) que es troben ara en una situació que no mereixen. No cal que m’estengui més en aquest aspecte... Però té una part molt més racional: hem viscut un seguit d’actuacions que han fet molt de mal a la valoració de la justícia, al prestigi de la política i dels seus actors, i a la confiança en la informació i els seus mitjans. Penso que es tracta de tres columnes fonamentals per al funcionament de la convivència en una societat lliure i democràtica, i per això aquest desprestigi i desconfiança em provoquen tristor i irritació, i són a la base de la perplexitat de cara al futur.

No pot ser que des de les institucions es facin crides a desobeir les normes cíviques o les lleis injustes d’una manera genèrica, sense aclarir qui decidirà què és injust

Ho desenvolupo una mica més, encara que de forma superficial per manca d’espai. No cal posar noms concrets; n’hi ha per a tots.

2. Intromissió de la justícia. El TC inicia aquest període i el TS el tanca. Les dues actuacions van ser forçades des de la política per un partit, el PP, però amb altres complicitats. Per tant, no es pot culpar només els tribunals, sinó també aquells que van demanar-los intervenir. Aquestes actuacions no han ajudat a solucionar el conflicte sinó que l’han complicat. El llarg espectacle d’un judici mediàtic amb el creuament continu d’opinions externes, a vegades expertes però moltes vegades infundades o tendencioses, ha donat una imatge molt trista de l’actuació dels jutges. Segurament l’error més gran ha estat la judicialització del conflicte, i tant els governs com la justícia espanyola ho patiran molt temps.

3. Greus errors polítics. El primer ja l’acabo d’explicar. N'identifico alguns més tant de l’Estat com del govern català.

Ho és no voler veure que intentar resoldre un problema important per a tot un poble per la via repressiva, contra les institucions i contra la ciutadania, no el resol sinó que l’agreuja i el cronifica.

Ho és no voler entendre que intentar aconseguir un objectiu molt difícil sense comptar ni amb la disposició de l’altra part, ni amb el suport d’aliats externs, condueix molt probablement a una situació pitjor que la inicial.

Ho és enfrontar-se a algú amb evident superioritat de força i de capacitat legal, cridant a l’entusiasme popular i al relat sentimental. Això és conduir molta gent de bona fe a patir la frustració i en molts casos la repressió. Cal ser menys exagerat en les fites i en les promeses, i utilitzar més la racionalitat i menys les emocions.

No podem acceptar que partits progressistes que històricament han tingut, i tenen, certa sensibilitat sobre el tema territorial, l’amaguin ara per raons electorals davant d’una dreta populista que, manipulant la realitat, utilitza de forma cínica la Constitució i la democràcia.

No pot ser que des de les institucions es facin crides a desobeir les normes cíviques o les lleis injustes d’una manera genèrica, sense aclarir qui decidirà què és injust.

A Catalunya hi ha un amplíssim sector que, sense oposar-hi, no veu imprescindible la independència però exigeix un nou pacte amb l’Estat per millorar l’actual relació

És ben acceptable fer crides a la protesta i a la manifestació, però mantenint la capacitat per posar-hi límits per tal d’assegurar el manteniment de la llibertat personal i per evitar la violència i el desordre públic.

4. Informació i relat. Una de les grans víctimes del que ha passat és la qualitat de la informació que rep el ciutadà per orientar el seu comportament, i també el seu vot. La manipulació tendenciosa de la realitat, com a element d’excitació de sentiments, explica moltes de les incoherències i perplexitats que estem vivint. L’actual crisi en el sector de la comunicació, i el gran creixement de la intercomunicació digital anònima, hi ha influït molt. Sé que és un problema general, que hem vist també als Estats Units o al Regne Unit, i que pot arribar a demanar canvis en el funcionament de l’actual democràcia representativa. Però mentre el sistema no es reguli, el ciutadà ha de saber protegir-se del relat partidista...

5. Desafecció i polarització. A Catalunya hi ha una important minoria partidària de la independència a qualsevol preu, i una altra que s’hi oposa radicalment. Però també sé que hi ha un amplíssim sector que, sense oposar-s'hi, no veu imprescindible la independència però exigeix un nou pacte amb l’Estat per millorar l’actual relació. Observo que cada vegada que hi ha un acte repressiu per part de l’Estat no només no es redueix l’independentisme sinó que creix; i que les actuacions equivocades de part catalana debiliten la imatge i la força de la reivindicació majoritària. Seria important que els governs d’una banda i l'altra fossin capaços de reconèixer els seus errors i d’entendre que sense una actitud simultània en aquesta direcció, no hi ha cap possibilitat de trobar vies de sortida. Aquest és l’origen de la perplexitat. Els perills de “desafecció” i de “polarització” són ja reals. Tot el que s’ha fet malament ja no té remei, però si la continuació pot ser diferent, serà millor per a tots.