Guanya Pedro Sánchez, guanya Catalunya

La victòria de Sánchez demostra que totes les coses que estan disposats a fer des de la sala de màquines són més febles que les condicions sobre les quals s’aguanta la democràcia espanyola

JORDI GRAUPERA
JORDI GRAUPERA

Malgrat que El País diu que el govern està disposat “a tot” per frenar el referèndum, la victòria de Pedro Sánchez en les eleccions del PSOE demostra que el cost de frenar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya és massa alt. Actualment, no sembla que la democràcia espanyola pugui sobreviure a l’intent de frenar-lo “físicament” -per fer servir l’adverbi que el govern ha posat en circulació.

Recordem d’on venim. Les eleccions fallides del 2015 van ser les primeres en què els partits amb opcions de governar no tenien majoria absoluta (com el PSOE el 82, el 86 i, de facto, el 89, i el PP el 2000 i el 2011), ni tampoc podien comptar amb els vots de CDC-Democràcia i Llibertat (com el PSOE el 93 i el 2008, i el PP el 96 i el 2000), ni amb els d’ERC (com el PSOE el 2004). PP, Cs, CDC i PNB haurien sumat. PSOE, Podem, IU, ERC i CDC també. Però sense referèndum era impossible, i amb referèndum, també: Cs, PSOE i PP el vetaven.

L’única sortida era que el PSOE facilités la investidura de Rajoy. Però per primer cop des del 1977 vam haver de repetir eleccions. El resultat va ser igualment endimoniat. Pedro Sánchez s’hi va tornar a negar, i els poders fàctics d’Espanya i les empreses de l’Íbex-35, pressionant amb la publicitat als diaris, van decidir tombar-lo. El dia 1 d’octubre, quan l’editorial d’ El País titllava Pedro Sánchez d’“ insensato sin escrúpulos”, l’executiva del PSOE va forçar la dimissió de Sánchez, que va deixar l’acta de diputat abans que el PSOE s’abstingués en la investidura de Rajoy (amb l’excepció simbòlica i inconseqüent del PSC).

La victòria de Sánchez ve d’un seguit de condicions estructurals que dificulten cada cop més les cacicades i la violència

Els poders de l’Estat estaven disposats a tot per fer que la nova titella Susana Díaz, amb més ambició que intel·ligència, apuntalés el pacte per vetar el dret a l’autodeterminació reconegut en l’ordenament espanyol des del 1977. Però la penetració de la democràcia a Espanya fa molt difícil que realment es pugui fer tot. La victòria de Sánchez ve d’un seguit de condicions estructurals que dificulten cada cop més les cacicades i la violència. La propaganda democràtica ha legitimat la vida pública des del 1975, expressada en l’article 6 de la Constitució (que mana que l’estructura interna i el funcionament dels partits siguin democràtics). Les desigualtats econòmiques a Espanya, i la por i desesperació que impliquen, no són les del 1936 (ni de qualsevol moment anterior). El pluralisme d’internet ha donat força a les conviccions de cadascú i ha accentuat la feblesa de les institucions, que ja no poden ocultar el llautó com abans.

En la victòria en avals de Díaz hi veiem el vell control social, en el fet que tingués menys vots (secrets) que avals hi veiem els límits d’aquest entramat. Els accionistes, públics o privats, i els editorialistes d’ El País ja no controlen ni els militants del PSOE, per resumir.

L’operació Catalunya, malgrat els intents de la premsa de Madrid per justificar-la, ja comença a erosionar l’Estat

La victòria de Sánchez no soluciona cap dels problemes de fons. El renascut secretari general continua sent contrari al dret a l’autodeterminació de Catalunya i, encara que no ho fos, el Tribunal Constitucional estaria en mans dels actuals equilibris de poder uns quants anys (en el millor dels casos). Però sí que demostra que totes les coses que estan disposats a fer des de la sala de màquines, que no són pas poques, són més febles que les condicions sobre les quals s’aguanta la democràcia espanyola, amb tots els seus defectes i transgressions. Que la investidura de Rajoy fos possible per la cadena que formen els financers, els diaris i els càrrecs polítics, mentre que el rescabalament de Sánchez (“ no es no”) hagi vingut quan s’ha hagut de votar, és un resum de com tot s’empantanega cada cop més.

El cas Sánchez explica que la càrrega de la prova per frenar la democràcia és de l’Estat. La degradació de les institucions té un cost, i aquest cost marca el límit del que pots fer. Es veu amb la corrupció: quan comences a fer-la servir per atacar els teus adversaris, t’acaba atrapant. L’operació Catalunya, malgrat els intents de la premsa de Madrid per justificar-la, ja comença a erosionar l’Estat.

Els poders d’Espanya poden fer moltes coses, però no poden pagar el preu de frenar “físicament” el referèndum. Fer evident que es governa Catalunya per ocupació desmuntaria la democràcia espanyola. L’única excepció seria que el Parlament la legitimés, actuant com si fos possible i oferint alternatives al referèndum com a resposta “proporcional”. És l’escenari ideal per a una tercera via “mediadora”, que enquistaria la prevalença dels autoritaris que manen. Per això totes les estratègies han de ser obertament per garantir que votarem en un referèndum. Renunciar-hi davant l’amenaça o el càlcul fraternal és condemnar Espanya, nosaltres inclosos, a la pitjor de les seves versions.

Més continguts de