APUNTS AL NATURAL

En el grau zero de la política espanyola

Pedro Sánchez l'únic que vol és que votin Pedro Sánchez. Podem o Ciutadans, tant li fa

1. Grotesc. Mentre el sobiranisme català viu moments de lenta assumpció dels errors comesos tant en el disseny com en la pràctica de les estratègies, la política espanyola està donant un espectacle tan grotesc que ni la hipòtesi d’una conjunció d’incompetències sembla suficient per explicar-lo.

Anem per parts: els efectes de la crisi econòmica, la lamentable gestió política del procés català subrogat al poder judicial i el carrusel de sentències i procediments per la corrupció del PP van desestabilitzar la política espanyola. La irrupció de nous actors va acabar amb el bipartidisme, els fets d’octubre del 2017 van fer emergir la força de la justícia en el sistema de poders (alguns fins i tot diuen que avui és el primer poder), la política va donar sorprenents mostres de desorientació. La crisi europea de les democràcies liberals ha pres les seves formes específiques a Espanya, agreujada per la incapacitat de renovació del règim del 78. L’any 2014 en simbolitza l’ocàs: abdicació de Joan Carles, mort d’Adolfo Suárez, retirada de la política d'Alfredo Pérez Rubalcaba, irrupció de Podem a les eleccions europees, referèndum del 9-N a Catalunya.

Des de llavors hi ha hagut quatre eleccions generals i s’ha viscut en interinitat política permanent. Amb el cas català, la Constitució s’ha convertit en llibre sagrat, horitzó insuperable, mentre el discurs identitari operava com a refugi (a Espanya com a Catalunya) i la dreta espanyola es desplaçava cap a les posicions més reaccionàries del fonamentalisme patriòtic. La primavera del 2018 la primera moció de censura triomfant feia caure Mariano Rajoy. I Pedro Sánchez, que havia tombat la vella guàrdia del PSOE, es consagrava com a flagell dels guardians del règim. Un miratge: el renovador, de qui s’esperava capacitat per obrir vies polítiques en la qüestió catalana i per afrontar un nou reformisme, un cop guanyades les eleccions s’ha quedat palplantat. Com si no fos cosa seva la responsabilitat de formar govern. I fos un deure dels altres investir-lo.

2. Narcisisme. La irrupció de Vox i el desplaçament de la dreta cap a l’àmbit més reaccionari de l’espectre –posant en qüestió drets i llibertats adquirides i fent del jutge de guàrdia instrument polític recurrent– van fer reaccionar els votants progressistes. Sánchez va tenir premi a les eleccions d’abril i Podem va salvar els mobles. Tot feia pensar en una majoria capaç de parar els peus a una dreta radicalitzada, de treballar per retornar la qüestió catalana a la política i d'obrir camí a unes polítiques que reverteixin l’espiral de fractura del teixit social.

Des del primer moment, Sánchez s’ha dedicat a vacil·lar, demanant a la dreta el que ell li havia negat i mostrant una manifesta hostilitat cap als seus aliats naturals. Una actitud que respon al fet de concebre el projecte polític com una mercaderia qualsevol en un mercat en què es compra amb vots en lloc de comprar amb diners. Aquesta lògica fa que les eleccions siguin l’únic horitzó que guia els assessors: la imatge per sobre del projecte. “Sánchez lava más blanco”, com deia un anunci de sabó. I així la raó queda segrestada pel narcisisme. I el soci potencial és l’enemic principal.

El balanç no enganya: acabi com acabi, s’ha perdut l’oportunitat d’assajar un projecte reformista d’esquerres. Era una ficció. S’ha vist que Pedro Sánchez l'únic que vol és que votin Pedro Sánchez. Si no em vota Podem, que em voti Ciutadans, tant li fa. Mentre la dreta s’arma, Pedro Sánchez viu en la fi de les ideologies. Sánchez va rebre un encàrrec dels electors: buscar una majoria per formar govern. Però ha optat per transferir la responsabilitat als altres: que l’investeixin per sentit d’estat, com ha demanat de manera tan reiterada com inútil a PP i Ciutadans. Grau zero de la política.

Més continguts de