L’espectacle tronat de la loteria
“Mi compañero inglés de Erasmus está flipando con el sorteo”, deia un tuit d’un espectador durant la retransmissió de la Loteria de Nadal. Els presentadors el van llegir en veu alta. I és que la tradició ha fet que els nostres cervells captin l’espectacle amb una certa normalitat. Però per a un estranger, aquesta mena de viatge surrealista al passat deu ser insòlit i impactant. La utilització dels nens com a mà d’obra barata, vestits amb uniformes passats de moda, és inquietant. Mentre uns fan girar la maneta dels bombos gegants, els altres recullen boles i les canten, sota la vigilància d’uns homes tristos i seriosos que observen de manera inquisitiva les criatures. Té totes les connotacions d’un règim militar: la obediència, la rutina, la repetició malaltissa de la gestualitat, la reiteració del missatge, el control dels moviments.
La cantarella es va repetint i la tele només ensenya el que passa a l’escenari com una finestra. No hi ha intencionalitat. Un pla general gairebé permanent que només canvia quan els nens es desplacen fins a la taula dels notaris. Els comentaris dels presentadors són ridículs, infantils i ingenus. És com si el muntatge retrògrad de la loteria arrossegués la resta de context. “Me da miedo ir al baño por si sale el gordo”, diu un altre tuit en pantalla. La presentadora flirteja fent servir la picardia d’una monja amb els espectadors que li tiren floretes. Els rètols que queden sobreimpresos semblen d’una altra època. Sempre aprens dades noves si pares l’orella. Loterías y Apuestas del Estado paga la formació universitària dels nens de famílies sense recursos de Sant Ildefons. I els bombos giren a quinze revolucions per minut. A nivell de xou, els responsables del sorteig han fet un intent d’aturar la degeneració del muntatge. Fent-ho des del Teatro Real han acotat l’aforament i TVE ha posat punt final a aquelles entrevistes absurdes als personatges estrafolaris que es disfressen per tenir els seus minuts de glòria televisiva. Hi ha hagut, per tant, un esforç de contenció perquè la degradació progressiva de l’espectacle no anés a més. “Francisco dice que por qué no nos callamos”, diu la presentadora compungida llegint un tuit. El company afegeix: “Mucha gente lo dice. Desde aquí pedimos disculpas”. La prova definitiva que hi ha espectadors que volen escoltar el mantra dels mil euros fins a la sacietat, gaudir de les veus blanques de San Ildefonso com si fossin l’Escolania de Montserrat. Hi ha gent per a tot.
