Publicitat
Publicitat

L’estabilitat de la voluntat

Entre les eleccions del 2015 i les del 2017 hi ha una diferència: la persecució per part dels tribunals de justícia de “delictes” de polítics i líders socials per les seves actuacions en relació al fets al voltant de la declaració d’independència política, no jurídica, feta pel Parlament el 27 d’octubre. Aquest fet cabdal ha tingut influència. Quina influència i de quina intensitat és impossible de saber.

Els resultats electorals han demostrat diversos fets:

-La teoria de la majoria silenciosa per justificar tendències i resultats electorals ja no té base. Ha votat el 82% del cens.

-Els vots independentistes -Junts per Catalunya, ERC i la CUP- s’han incrementat un 4% del 2015 al 2017, fins als 2,1 milions. Aquest és el seu sostre actual. Malgrat la forta pressió institucional, policial i mediàtica, els independentistes han continuat mobilitzats.

-Els vots contraris -PSC, PP i Cs- s’han incrementat fins als 1,9 milions, un 17,4% més. Aquest és també el seu sostre actual. Els unionistes s’han mobilitzat ara; ho estaven menys que els independentistes. El vot ocult ha desaparegut perquè ha decidit votar.

-El vot unionista s’ha focalitzat en Cs, que ha experimentat un 50% de creixement del 2015 al 2017, més d’1,1 milions de vots.

-El suport dels catalans a l’independentisme, el 47,5% del cens, és estable i no conjuntural.

Políticament som al mateix lloc on érem a l’octubre: el 50% de la població catalana està a favor de la independència.

Si és cert, i ho és, que no s’han de repetir errors, ara caldria no fer el que s’ha fet els últims dos anys: Govern independentista i política estructuralment dirigida a una declaració unilateral d’independència. S’ha demostrat que Catalunya no té, ara per ara, la força política ni el suport institucional i internacional per esdevenir un estat independent. Com que això és cert, ara cal fer una altra política, una política possible que no exigeix que ningú renunciï als seus somnis o abandoni els seus principis i que té el gran avantatge potencial -s’ha de veure si real- d’aconseguir beneficis per a la població a curt termini i, en la mesura que aquests beneficis fossin significatius, apropar -no pas allunyar- el somni dels independentistes. L’èmfasi s’ha de posar a augmentar l’autogovern, no a treballar per aconseguir el que ara és impossible: la independència.

Aquesta política podria agrupar la majoria de la població catalana per fer compatibles les realitzacions i els beneficis a curt termini amb els somnis a llarg termini.

Per tant, aquesta política hauria de ser propera i d’efectes tangibles i hauria de girar al voltant de la carència més gran que ara pateix Catalunya: el dèficit financer amb l’Estat i la manca d’autoritat i gestió fiscal autònoma.

El model financer basc ha contribuït a pacificar un país que ha tingut més de 1.000 morts per terrorisme els últims 40 anys. El conflicte català és diferent, però és també de naturalesa política, i és per tant presumible que una solució similar podria tenir efectes paral·lels i reduir la confrontació actual entre independentisme i govern central.

El model basc es basa, tenint una Agència Tributària pròpia o compartida, en el càlcul explícit i públic del dèficit autonòmic -impostos recaptats menys despeses i inversions de l’Estat (16.000 milions d’euros en el cas català)-, en el càlcul dels serveis rebuts pels ciutadans fora de la comunitat autònoma -és a dir, exèrcit, diplomàcia i grans infraestructures al servei de tots (6.000 milions per a Catalunya)- i en el repartiment del superàvit que queda entra la comunitat autònoma i el govern central en concepte de solidaritat interregional en una proporció que es pacta i es revisa per períodes llargs -si fos del 30% per a la comunitat autònoma i el 70% per al govern central, suposaria un ingrés complementari del 10% del pressupost de la Generalitat, 30.000 milions / any, amb un esforç fiscal idèntic-. Un gran benefici per a Catalunya.

Això suposa deixar de banda les grans polítiques, el referèndum vinculant per a la independència i la reforma de la Constitució. No és el moment adequat per emprendre aquestes reformes: Espanya està massa enfrontada amb si mateixa, el nacionalisme català ha despertat l’espanyol i el xoc està sent perniciós. És difícil tenir ara la calma i la serenitat necessàries per abordar aquests canvis.

Però per posar en marxa aquestes polítiques cal un Govern més transversal que el que fins ara hem tingut, on hi hagi independentistes i no independentistes, que permeti acordar les polítiques que s’han de dur a terme, que són més pragmàtiques que èpiques, més properes que transcendents.

Hauria de ser possible l’entrada del PSC o dels comuns en un Govern de partits independentistes, sempre que els uns i els altres deixessin de banda temporalment el que és més substancial del seu ideari, la defensa de la Constitució o la independència, i que, per ser-ho, es convertís aquest ideal en no més que un referent, però no en una praxi política que s’hagi d’executar de manera indefugible i immediata.

Avui els uns i els altres estan en la dinàmica contrària. És explicable des de l’òptica electoral perquè per als independentistes perdre les eleccions podia suposar perdre la capacitat de reivindicar els seus objectius i els unionistes necessitaven reafirmar-se i demostrar la seva importància, però una vegada han aconseguit aquests objectius els uns i els altres, seria el moment de posar l’èpica al servei del pragmatisme més que de l’idealisme. A ningú li convé lliurar batalles que no poden guanyar-se.

Cal repetir, mai és inútil, que no hem de caure en errors ja comesos: aprenguem de l’experiència.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT