L'home que encara vota

L' home que encara vota recorda els principis amb enyorança. És un ésser que rememora aquella inicial sensació d'anticipació i eufòria, fruit de tants anys d'abstinència, aquella excitació provocada per dies i més dies de passar més gana que el gos d'en Pinyol.

Ai, sí, quines ganes de fer-ho. L'home que encara vota frisava tant que quan arribava el moment se'l veia ansiós, precipitat, amb la fal·lera del que necessita recuperar el temps perdut. Tan bon punt ho havia enllestit, ja volia repetir, no en tenia mai prou. Li costava entendre per què calia haver d'esperar-se tant per tornar-hi. Practicava d'amagat a casa, dins el lavabo fins i tot, per tal d'apaivagar el neguit que el consumia i potser per aquest costum, quan arribava l'hora de la veritat, es tancava a les cabines darrere la cortineta negra, al recer de mirades estranyes.

Però l'home que encara vota ara ja no es tanca enlloc. Senzillament agafa la papereta de manera desmenjada i fa la feina com un autòmat, d'esma, mecànicament, amb el cap en un altre lloc. Ho fa, també, amb precipitació, però no pas per neguit, sinó per ganes d'acabar ràpid i no pensar-hi més en molt de temps.

L'home que encara vota té una lleugera idea de per què continua fent-ho, però si hagués d'explicar-ho a algú amb la missió de convèncer-lo perquè exercís el mateix acte periòdicament, no sabria ben bé què dir. Potser diria que ho fa per por de llevar-se un dia i comprovar que ja no queda res d'aquell rampell, res en què somiar, res amb què trempar. Sí, probablement es tracta només d'això, de no resignar-se a haver de conviure a casa, en la pròpia pell i per sempre més, amb l'enemic més letal, el que més espanta.

Es tracta, esclar, de no sentir-se impotent.