L’home del bigoti
La mort de José María Íñigo ens fa parlar d’una televisió que, tot i que ara sembla tronada i antiga, en el seu moment va ser innovadora. A diferència de la immensa majoria de professionals que aleshores hi havia a TVE, l’única cadena a Espanya llavors, Íñigo havia tingut contacte amb la cultura televisiva anglosaxona, on els formats musicals eren més habituals i moderns. El periodista va importar a Espanya les llistes d’èxits, els rànquings musicals i una manera de fer entreteniment que va conèixer vivint a Londres. A TVE va presentar programes com Esta noche... fiesta, Directísimo, Fantástico, Estudio abierto... Els anys 70 van ser la seva època daurada. Íñigo era l’home del bigoti. Amb una veu característica que va convertir-se en molt familiar i una manera de comunicar molt directa i natural. En una televisió en fase de desenvolupament, Íñigo es va allunyar de l’encarcarament mediàtic i va entendre que en aquella caixa hi havien de passar coses. Íñigo era àgil i espontani. La prova és que alguns grans moments històrics de TVE tenen Íñigo com a director d’orquestra. A Directísimo va entrevistar els toreros Paco Camino i Palomo Linares, que havien tingut diverses enganxades i gairebé es van barallar al plató. Íñigo, lluny d’espantar-se, va deixar que primer es discutissin i després va calmar els ànims. El presentador del bigoti va entendre que els imprevistos formaven part de la televisió, fins i tot quan va haver d’ajudar Lola Flores a buscar una arracada que havia perdut durant una actuació. Bregat en els programes en directe, sabia treure partit d’aquelles petites incidències que hi ha sempre en un plató de televisió.
Íñigo va ser el responsable d’un dels moments més bèsties de la televisió a Espanya. El mentalista Uri Geller a Directísimo va commocionar el país amb la seva habilitat per doblegar culleres i arreglar rellotges amb el poder de la seva ment. Més de 34 milions d’espectadors van veure aquell espectacle fascinant. Una de les virtuts d’Íñigo va ser que malgrat la consciència d’espectacle que tenia, aquesta no passava pel seu protagonisme sinó per la capacitat de fer lluir els convidats. Íñigo era un professional que se sabia mantenir en un segon pla i no va adquirir mai una actitud excessiva davant de les càmeres. Potser aquesta discreció professional el va ajudar a assumir la seva davallada professional a partir dels vuitanta i noranta. Es va convertir en una vella glòria de la televisió en una etapa en què les privades maldaven per oferir modernitat i cares noves i joves.
En els últims anys José María Íñigo va reaparèixer amb Eurovisió substituint Luis Uribarri. Però Íñigo ja traspuava un cert desencant tant pel festival com per la televisió en general. En els últims anys, l’home del bigoti semblava tenir-ne ben bé prou de tanta tonteria i enyorava una època televisiva que, sobretot a partir d’ara, ja és història.
