Aquesta és la història d’una hòstia. D’una bufetada, d’una cleca. A segon de batxillerat li foten una plantofada. A classe de llatí l’alumne s’atreveix a dir que el català ve del llatí. El professor es transforma en diable i escup foc: “ ¿Qué tiene que ver el catalán con el latín? ” El noi contesta: “ ¡Es mi lengua! ” I el mestre li endinya una hòstia serenya, real, de galta ardent. El xiquet no s’immuta i engalta com un bloc de gel: “ Esta bofetada la ofrezco en holocausto de mi lengua materna ”. El xaval de la bufetada no pararà de rebre hòsties: empresonat per escriure articles; enfrontament permanent amb l’estat espanyol... Però canviarà la història de Catalunya. El xicot és Enric Prat de la Riba. L’home que posa la primera pedra, des de 1714, de la Catalunya estat, i estat del benestar, amb la Mancomunitat de Catalunya (1914): la Catalunya d’avui viu de la Catalunya pensada i construïda ahir. Tot dempeus: biblioteques, escoles, hospitals, carreteres, telèfons... I tot ho fan amb el primer partit modern de l’Estat (anticaciquisme, anticastes, antibipartidisme tòxic espanyol de sol y sombra ): la Lliga Regionalista (1901). Prat de la Riba n’és un dels fundadors. Així, ¿aquest és el tipus de líder que busca aquest nou partit, la Lliga Democràtica, anunciat amb els subwoofers dels cotxes tunejatsde la propaganda nacional espanyola de finestres abaixades i que pretén segrestar el nom i l’esperit de la Lliga real? ¿Us pot enviar el CV l’Enric via ouija?

Diuen que és una bona oferta de feina. Se’ns bombardeja per terra, mar, aire, estratosfera, astenosfera... que això de la Lliga Democràtica serà la rehòstia consagrada. Està fet del millor material incandescent dels naufragis del PSC, CDC, Unió i el PP. Tot bocins, trossos, pedaços de gran qualitat moribunda. És un partit súper, híper, mega catalanista i la prova és que l’estan rumiant persones com la politòloga Astrid Barrio o Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana. Per tant, això ens garanteix carn de vedella catalanista morta cent per cent. Aniran a totes amb el país, la llengua, la cultura, els catalans, i els animals vertebrats i invertebrats. Diuen que hi ha forat, clot per enterrar-ho tot, com ja deien que n’hi havia amb l’assassinada Unió: de 300.000 a 500.000 vots. I així lligaran els gossos amb llonganisses i els gats amb hortalisses. I tots serem feliços i menjarem anissos i gestionarem el caos amb tornavisos. Per això aquesta engaltada de gatllebrisme. Per això aquesta tècnica tradicional, genètica i programada de l’estat espanyol: el gat per llebre, la confusió, la substitució. Fer creure que això de la Lliga Reumàtica són una mena d’hereus de la Lliga Regionalista. Ai, calla, que m’esbellego de riure. I ara em poso seriós.

Mireu, la Lliga Regionalista volia canviar Espanya i... es va adonar que ni amb àcid clorhídric se’n sortia, ni se’n sortiria. Per això Enric Prat de la Riba va acabar dient: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Per tant, no sé si l’Enric pot enviar el CV. Però direu que Cambó, que ara s’inspiren en l’altre líder de la Lliga: Francesc Cambó. Doncs l’home, amb tots els errors que va cometre, al final dels seus dies dona suport (espiritual i material) a la gent de Quaderns de l’Exili. La revista més combativa de l’exili. Feta per Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol, J.M. Ametlla. Defensen un exèrcit català, els Països Catalans (tres països i una nació), la Catalunya estat... Cambó els escriu abans de morir: “Ja era hora que al jovent catalanista se li digui, des del vostre camp, que molt més útil i patriòtic que somniar en fantàstics esdeveniments que arribin per miratge, és anar-se preparant per a infiltrar-se en els serveis estatals, i per a saber administrar les funcions de govern que, amb esforç constant, i acció evolutiva, es guanyin per a Catalunya. Aquesta fou una de les més fecundes ensenyances que a tots ens deixà Prat de la Riba”. La Catalunya estat és el futur. Crec que Cambó tampoc pot enviar el CV. Crec que aquesta Lliga irreal no lliga amb la Lliga real, ni tampoc lliga ni l’allioli. La lliga que ha de jugar Catalunya només és una: el dret a existir. El dret natural, lliure, higiènic, curatiu, sa per autodeterminar-se de l’estat permanent de les hòsties.