Lo catalanisme a València
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’aparició de la celebrada oda A la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, féu commoure els cors verament catalans del Principat i provocà la vinguda de la renaixença literària que va manifestar-se més tard amb la restauració dels Jocs Florals. [...] València, a pesar de trobar-se, per ses condicions geogràfiques, potser en condicions menys a propòsit que cap de nostres reialmes antics, de recordar l’antiga tradició, acollí amb entusiasme la idea, i de prompte donà a la causa un poeta que figura entre els millors que en lo present segle havem tingut; aquest poeta no cal dir que és D. Teodor Llorente. Barcelona obria de bat a bat ses portes a tots los quins s’adherien al moviment, i ho feia amb grandesa de cor, sens voler recordar de que ella hagués estat la primera en aixecar-se, i tan bé acollia a sos germans del Túria com als de les Illes Balears, i fins a algun que ens féu present que a Sardenya hi havia localitats fundades i poblades per catalans. Fins aquí tot anava com era de desitjar, quan ja al poc temps començà a notar-se a València un cert desig de singularitzar-se, o de fer, com se diu, llinatge a part, desig que de prompte ningú podia explicar-se i que, afortunadament, no ha tingut imitadors fora d’aquell territori. [...] En tots los idiomes, l’ús constant, i excluir-se de certes locucions pertanyents al llenguatge general, determina diferència de comarques, i la parla de València, en lo que té de castissa, és una de tantes formes del català. Voler elevar a aquesta, per si sola, a la categoria d’idioma, equivaldria quasi a autoritzar lo mateix amb la manera especial d’expressar-se de cada localitat, i llavors se reproduiria, multiplicat fins a l’infinit, lo de la famosa torre de Babel. [...] Que es fixen bé, doncs, en lo que els diem, pregant-los fraternalment que ho mediten.Examinen sos autors antics, aquells que per si sols (no ens donem vergonya de dir-ho) feren lo segle d’or de nostra literatura, i es convenceran de que aquests escrivien en català més semblant, sens dubte, al català que escrivim nosaltres, que al que usen los valencians d’avui, doncs, com ha dit un il·lustre poeta balear, en aquell temps no es coneixien diferències en l’idioma escrit d’una a l’altra encontrada. I així, procedint amb la bona fe que és de suposar, no ens llençaran desafiaments o amenaces més o menys encoberts (però sempre dolorosos per lo culpables i sens cap resultat), i s’estrenyarà més i més lo llaç d’unió entre els membres de la noble família catalana.
