L'única història

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”

Diu Milan Kundera que la saviesa de la novel·la procedeix de tenir una pregunta per a tot. Un món totalitari és un món ple de respostes i de certeses. En aquest món no hi cap la novel·la. La novel·la està feta de preguntes. 

Acabo de llegir una novel·la molt sàvia, plena a vessar de preguntes que t’interpel·len molts dies després d’haver-la acabada. Es tracta de 'L’única història', del britànic Julian Barnes, publicada en català –traducció d’Alexandre Gombau– per Angle Editorial.

De fet, la novel·la arrenca amb una pregunta. “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?” Aquest és el dilema que es planteja el protagonista abans de començar a explicar-nos una història d’amor que el va fer patir de valent. La novel·la també es pregunta si tothom té una història d’amor que significa més que totes les altres. Si, per més que haguem estimat diverses persones, en realitat només tenim una història d’amor, l’única. 

I entre tantes preguntes, alguna resposta. Diu Julian Barnes : “De vegades veus una parella i semblen mortalment avorrits l’un de l’altre, i no veus què podrien tenir en comú ni per què encara viuen junts. Però no és pas per costum, conformisme, convencionalisme ni res d’això. És perquè, en altres temps, van tenir la seva història d’amor”. És a dir, que l’autor ens condueix a la pregunta definitiva que planteja la seva novel·la: ¿pot haver-hi amor després de l’amor? ¿Pots estimar algú –encara– només perquè temps enrere el vas estimar molt?

Amb gran dosis –potser a parts iguals– d’ironia i de tendresa, Julian Barnes, que ja ens va enlluernar amb la novel·la de dol 'Nivells de vida', ara ens ofereix aquesta història, la història d’en Paul i la Susan. La història d’un gran amor que es va fent petit. El narrador, Paul, viu l’horror de veure desaparèixer la persona que ha estimat (com una dona amb vestits de flors asseguda en un sofà amb tapisseria semblant).

“Recelava de la perspectiva grandiosa de les coses, i es malfiava dels anhels indefinibles. Preferia la interacció diària amb la realitat. I també admetia que el seu món, la seva vida, s’havien anat encongint de mica en mica”. 

Acaba acceptant la derrota: “Havia caigut en el vell error persistent i ineludible de creure que els amants, d’alguna manera, superaven el pas del temps”.

Més continguts de