Publicitat
Publicitat

Elogi de la sororitat

A les dones, tot i les moltes batalles compartides, sempre ens ha costat més gestar aquest sentit de germanor que ens capacitaria per lluitar com una sola dona

Fa vuit anys que la incombustible cuinera Ada Parellada celebra pels volts del 8 de març -Dia Internacional de la Dona- aquesta data assenyalada en companyia d’un bon grapat de dones conegudes de la ciutat de Barcelona, que per regla general excel·leixen en les seves professions: són periodistes, actrius, escriptores, polítiques, esportistes... Les cita al seu restaurant Semproniana del carrer Rosselló, un dilluns, quan toca abaixar la persiana.

És l’anomenada Festa del Davantal i el primer que es troben les convidades és justament això, un davantal que s’han de posar, esclar. La cita té per objectiu la diversió i resulta enormement saludable tant per a l’estómac -al Semproniana s’hi menja molt bé, i sempre amb productes de proximitat- com per a l’humor, que surt d’allà en una forma excel·lent. Però la trobada és també una sessió de networking que té per objectiu fer coneixences i establir lligams. Aquest any he anat a la festa per primer cop i, tot i que estic acostumada a organitzar trobades de dones o a assistir-hi com a convidada, m’ha fet pensar.

Fa segles que els homes tenen el costum de reunir-se amb els seus congèneres i ho segueixen fent amb gran fluïdesa. Els clubs de senyors amb l’entrada prohibida a senyores han tingut una llarga vida i, encara avui, les sortides de caça o pesca segueixen sent eminentment masculines. També fins fa dos dies a les reunions de comerciants o de qualsevol gremi professional només hi eren ells, amos del corral. I un passeig pels barris a l’horabaixa demostra que els camps de futbol són l’avantsala de grans aliances virils, mentre que a les carreteres catalanes costa veure unes cames femenines entre els equips de ciclisme amateur.

No sé què va ser abans, si l’ou o la gallina, si la fraternitat va portar al patriarcat o a l’inrevés

Mentiria si no digués que les dones envegem una mica als homes aquesta capacitat de fer xarxa amb la facilitat amb què es deixen la barba. Contràriament al que es pot pensar, la seva predisposició a cultivar amistats en llocs de confluència com ara els gimnasos o els camps de golf no és pas un costum ancestral, de quan sortien a caçar per alimentar la tribu. Es tracta d’un exercici una mica més tardà destinat a construir les regles de la modernitat: unes regles basades en aliances d’ordre contractual, com van explicar filòsofs com Hobbes, Locke o Rousseau, de les quals les dones sempre han estat absents. El resultat va ser la creació del patriarcat modern, el gran enemic de les dones. No sé què va ser abans, si l’ou o la gallina, si la fraternitat va portar al patriarcat o a l’inrevés. El que és indiscutible és que, de tant reincidir en la pràctica de la conxorxa entre iguals, els homes hi van agafar el gust, i de la divisió entre els sexes són ells els que n’han tret més profit.

Admeto que a les dones, tot i les moltes batalles compartides, sempre ens ha costat més gestar aquest sentit de germanor que ens capacitaria per lluitar com una sola dona. No gaudir d’aquesta facilitat ens ha impedit plantar cara de manera efectiva al patriarcat i ens ha convertit en el sexe dominat; encara que no es tracti de l’única raó, és evident. Sempre he pensat que a les dones els passa com a l’esquerra, que de la pluralitat en fan virtut; mentre que als homes els passa com a la dreta, que neden en la mateixa direcció i per això no s’ofeguen mai. Potser si els homes han desenvolupat i perfeccionat aquesta habilitat ha estat perquè molt aviat es van adonar que era la seva arma més poderosa: una aliança estratègica inconscient que els regalava avantatges i canongies, un mètode infal·lible per multiplicar la seva quota de poder. També, però, penso que molt aviat es van adonar que el sentiment d’equip els garantia una cosa molt més important: la comoditat d’un patró de comportament, conseqüència d’una percepció indestructible de la seva identitat de gènere.

Mentrestant les dones hem malbaratat el nostre potencial col·lectiu en estèrils contenciosos cos a cos que ens han deixat exhaustes, tot i que una sororitat diguem-ne que de supervivència ha alleujat en gran mesura els nostres patiments com a col·lectiu desfavorit, martiritzat per una identitat de gènere confusa, on fortalesa i feblesa es barrejaven i encara es barregen. Ara que el terreny guanyat ens ha reforçat l’autoestima, és el moment de trobar-nos en els espais comuns de la construcció. Tenir per fi la possibilitat de participar en el món amb plenitud implica l’obligació de desenvolupar noves estratègies col·laboratives, i és evident que les reunions on la sororitat és la protagonista són un excel·lent mecanisme d’empoderament col·lectiu.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT