Mallorquins, forasters i forasteristes

Potser no és gaire correcte registrar com a gentilici el mot foraster , però és útil al propòsit d'aquest escrit. Aquest gentilici sovint arrossegava connotacions despectives o de simple distanciament. Però també s'emprava amb l'estricta funció d'assenyalar l'origen ultramarí del personal que havia començat a envair aquella Mallorca de principis dels 60 i que ja no deixaria de fer-ho en endavant.

El sentiment d'invasió té un caràcter especialment viu en societats aïllades per la geografia -un cert determinisme estén l'aïllament a la història en general-. Una illa de les dimensions de les nostres separa dràsticament el dedins del defora, i aquest sentiment del territori no sol ser ben entès pel foraster -crec que el lector agrairà un destriament somer dels distints graus d'externalitat amb què els mallorquins vèiem l'altre.

Les relacions entre els habitants de l'illa no eren gaire complicades quant a la seva classificació: extern era el d'un altre poble de l'illa. D'altra banda, la població es concentrava a Palma -i, així, eren ciutadans- o vivia dispersa per la resta del territori -eren els forans, però aquest terme no va tenir gaire èxit.

Respecte de la resta del món, o sia, Foramallorca, les persones que arribaven a la nostra illa podien ser:

Maonesos; vol dir això que eren menorquins.

Els eivissencs eren simplement eivissencs.

Un català era un català; un valencià, un valencià.

La resta d'habitants de la Península havien estat peninsulars, però en arribar en onades migratòries per l'auge turístic esdevingueren forasters. Del seu comportament, del seu aspecte i d'alguns altres factors depenia que aquesta designació fes tan sols referència a l'origen o que comportés menyspreu a la seva persona. Quan era un grup el que provocava aquest menyspreu, el mot per denominar-lo ja no admetia segones lectures: era forasterum , una paraula que estigmatitzava inapel·lablement els que se n'havien fet mereixedors.

Val a dir, però, que el temps teixia matisos integradors de rellevància. Els aspectes negatius que parasitaven la classificació dels peninsulars com a forasters s'anaren pal·liant com a conseqüència de l'allau creixent de famílies mixtes -que influïren molt en la castellanització de la vida quotidiana-. Quan asseus reiteradament un foraster a la teva taula tendeixes a contagiar-li hàbits i a fer-li estratègiques transfusions de memòria. Els resultats són diversos.

L'adscripció de forasters als censos illencs s'esdevingué per l'esclat turístic (primer Mallorca, Eivissa després i, més moderadament, la civilitzada Menorca). Als primers turistes de la represa -darreries dels 50 i principis dels 60- els coneixíem com a francesos . Anglesos i escandinaus superaren aquesta majoria, i tots plegats esdevingueren turistes . Guiri és un terme -desgraciat- que no ha nascut a l'arxipèlag.

Tornem als forasters. Una societat babèlica com la mallorquina, feta de materials d'al·luvió, ja no està en condicions de dejectar ningú per la seva procedència. Hi ha forasters emparentats amb tota casta de famílies, són governants o estan a l'atur, n'hi ha que tenen plena consciència de mallorquinitat. Alguns d'ells són els millors que tenim a Mallorca en la seva àrea de coneixement o de treball.

Ara vivim un nou fenomen, el forasterisme. Per assolir aquesta categoria no és menester ser foraster -n'hi ha de mallorquins, d'espanyols, d'alemanys, de sud-americans, de tot arreu.

El forasterisme és el rebuig sistemàtic dels trets identitaris en favor d'un espanyolisme pretesament cosmopolitzant. Pot adoptar formes paternalistes o agressives, pot respondre directament a una estratègia de gran abast o a la mimetització més risible d'un món de reality show . Des de la guerra oberta del Govern Balear a la cultura del país fins a la banalització d'aquesta cultura reduint-la al territori de lo local, ara mateix es registren variades maneres de fer-nos sentir forasters en un país que ja no seria el nostre. D'alguna manera, parlaríem d'una nova forma de desplaçament: el segle XX creà la figura del desplaçat sense haver-se mogut de casa seva: canviant-li radicalment l'entorn i destruint-li l'autoestima.

És clar que, per convertir-nos en desplaçats, primer haurien d'haver vençut. S'hi esmercen tant com poden, s'ha de reconèixer que causen danys voluminosos; però la nostra gent, especialitzada antany a sobreviure confosa amb el territori, ha après a viure de forma que ja no encaixa en estereotips de la mirada aliena.

Més continguts de