Mamelles i orelles

Vaig conèixer una parella que eren germans. Van viure gairebé set anys junts, dels vint-i-nou als trenta-sis d’ella, prèvia adolescència i separació d’estudis, dues etapes traumàtiques durant les quals no van ser capaços d’explicar-se què els passava. S’estimaven i es desitjaven. Ho faig curt i m’estalvio les males èpoques que van passar fins que van decidir guarir traumes i superar tabús i la reacció familiar. Tinc permís per explicar aquesta història amb la condició que no doni detalls que els puguin posar en evidència.

A ella la vaig conèixer a través d’un club de lectura. Parlàvem del desig, i la conversa va derivar cap a Lolita, el llibre de Vladimir Nabokov. Recordo que vaig dir que m’havia de responsabilitzar dels meus actes però, mig de broma, que ningú es podia responsabilitzar del seu desig, i que això incloïa racons que a la resta ens poden semblar abjectes. Per fer-ho curt, que el que és censurable no és el desig sinó la consumació, els fets, si hi ha danys o abusos. L’acció pot ser punible, però el pensament és privat. I lliure.

Ens va convidar a sopar un dia, a mi i a la meva parella d’aleshores, ens va dir que hi hauria el seu company. Va ser la primera de diverses trobades durant les quals ens van anar preparant per dir-nos que eren germans. La sorpresa va ser relativa perquè coneixia un matrimoni de germanastres, per bé que aquests no eren germans de sang. En fi, que ni jo ni la meva parella ens vam escandalitzar. Què n’havíem de fer, nosaltres? De la vida dels altres, de la seva privacitat, res, no n’hem de fer. Bé, sí, com a escriptor, m’interessa tot, i amb ella n’he parlat perquè parlar-ne és part d’un ofici que em permet escriure articles com aquest. Tinc informació sobre com pot reaccionar una família quan acaba coneixent una relació incestuosa (ai, aquesta paraula...), sobre com canvien els records o com es tornen a llegir i a interpretar situacions, sentiments o decisions. Però això forma part d’un secret professional que no puc trencar.

Esclar que tinc temptacions de voyeur, i que la curiositat em guanya. De petit, la quantitat d’hores que podia passar a la rebotiga de la mare només per escoltar converses entre dones... M’han temptat els envans fins i les finestres mig obertes. Durant anys vaig fer servir quatre perfils anònims per entrar en un xat i treure’n informació, mentre feia enquestes i entrevistes a treballadors. És la primera vegada que ho explico i afegeixo, per a la tranquil·litat de tothom, que mai no he fet servir aquesta informació per anar contra ningú.

Violar la privacitat és tan greu que no tenim dret a escandalitzar-nos del que hi puguem trobar. Òbviament, no parlo d’evitar la comissió de delictes en democràcies consolidades i de qualitat, que se suposa que tenen jutges que vetllen perquè no hi hagi filtracions de converses, ni publicacions de diaris personals, correus o missatges. Recordem que hi ha mil maneres de treure informació per desacreditar o acusar persones. Algunes són molt violentes i fa segles que s’utilitzen, d’altres són més subtils, però coartar unes llibertats amb l’objectiu de defensar-ne unes altres és un joc que tard o d’hora suma zero. La intimitat és la primera pàtria a què hauríem de tenir dret, i la intimitat de pensament i de llenguatge en formen part.

Les causes justes no necessiten actuacions injustes i tots els ismes, fins i tot els justos, tenen la seva temptació de policia del pensament. Moltes converses privades són masclistes, racistes o classistes. En moltes altres es fa servir l’odi de manera personalitzada, no grupal. Són, però, privades. ¿Estan segurs els qui blasmen els comentaris despectius contra grups que ells no n’han expressat cap a determinades persones? ¿Entrem en el joc de les escoltes? Si acceptem la gravació de la conversa privada, ¿acceptem també la fotocòpia del diari personal? ¿I de l’interrogatori? ¿Hem de jugar al joc del gran germà i lliurar la gravació diària que ha fet el micròfon que portem a sobre i fer-ho públic? ¿Com defensarem cançons i articles que la fiscalia diu que són ofensius? Com si no en tinguéssim prou amb les xarxes socials i amb la persecució de jutges de democràcies poc consolidades i de mala qualitat. Atemptar contra la privacitat dels emissors atempta també contra el nostre dret de no voler saber.

La parella de què he parlat va trencar amb la seva família després de saber que un detectiu que havien contractat els havia seguit i fotografiat. És el problema de voler obrir les habitacions privades dels altres: que s’acaben obrint les pròpies.

Etiquetes

Més continguts de