Un dels grans debats oblidats de la història és l’enfrontament indirecte que van protagonitzar Karl Marx i Giuseppe Mazzini en l’organització i posterior desenvolupament de la International Working Men’s Association, altrament coneguda com la Primera Internacional o AIT, Associació Internacional de Treballadors. Fundada a Londres el 1864, l’AIT es va convertir en poc temps en una de les plataformes d’agitació obrera i socialista més importants d’Europa. La seva història és àmpliament coneguda en el món obrer, socialista i comunista. L’hagiografia marxista sempre ha considerat Marx el pare de la criatura i ha intentat de presentar tota altra tendència de l’AIT —especialment l’anarquisme de Bakunin— com una minoria problemàtica per immadura i massa revolucionària.

El que normalment desconeix o ignora aquesta hagiografia marxista és que Marx no va ser el pare de la criatura: va ser convidat a participar en una de les primeres reunions de l’AIT pocs dies abans i hi va romandre mut com una tomba. L’impuls de Marx és posterior. L’altra dada ignorada és que al darrere dels organitzadors de l’AIT —treballadors i artesans com William Cremer i George Odger— hi havia Mazzini com a ideòleg primer del projecte. Mazzini, exiliat a Londres com Marx, era el revolucionari arquetípic de l’Europa dels decennis de 1830 i 1840, i conservava el seu prestigi revolucionari encara el decenni de 1860. Havia estat un dels instigadors del Risorgimento italià amb la seva Jove Itàlia. De fermes conviccions republicanes i democràtiques, i intensament populista i interclassista, Mazzini considerava que només a través de les nacionalitats es podia obtenir vera democràcia i pau a Europa, una “fraternitat dels pobles”. És per això que, en el seu exili suís de 1834, Mazzini va fundar la Jove Europa, amb l’objectiu de combatre i derrocar l’Europa de les monarquies de la Santa Aliança.

La influència de Mazzini a l’AIT va deixar pas ben aviat a l’impuls brillant i enèrgic de Marx, que va oposar el socialisme, la lluita de classes i la dialèctica entre la burgesia i el proletariat a la “fraternitat dels pobles” i una idea sacralitzada de les nacionalitats com a motor únic de la democràcia europea. En realitat, Marx i Mazzini mantenien una enemistat que ja venia dels temps de les revolucions de 1848. En l’AIT, la pugna pel control i la direcció ideològica i pràctica de l’organització no va fer altra cosa que accentuar-la. Mazzini escrivia contra Marx, a qui considerava un apòstol de l’odi, incapaç de reconèixer la fraternitat entre les nacions i la necessitat d’alliberar nacionalitats oprimides, com la polonesa.

Per la seva banda, Marx rebutjava aquesta solidaritat nacionalista entre nacions oprimides —oprimides per altres nacions o per tirans—. Marx advocava per un internacionalisme de classe i el socialisme com les autèntiques fraternitats entre pobles. Marx, esclar, excloïa la burgesia del seu retrat popular i el centrava exclusivament en el proletariat. Considerava que el democratisme nacionalista de Mazzini només acabaria sent un altre instrument burgès i capitalista per oprimir el proletariat en nom de la nació. En aquest sentit, cal entendre moltes de les proclames antinacionalistes de Marx com a exacerbacions i exageracions directament pensades per enfurismar Mazzini i els seus seguidors. No cal dir que l’ús posterior d’aquestes proclames ha tingut uns efectes secundaris molt notables en la formació dels diversos corrents marxistes i socialistes.

La insurrecció revolucionària de la Comuna de París de 1871 i la posterior repressió brutal que va dur a terme la joveníssima Tercera República Francesa van cavar la tomba de l’AIT. En aquella data, Mazzini ja havia passat a un discret segon terme. Les lluites s’operaven entre els sectors marxistes i els sectors bakuninistes. Pels fets de la Comuna, l’AIT va estar en el punt de mira de les potències europees i es va iniciar la seva persecució i supressió. Traslladada l’AIT als Estats Units l’any 1872, es va acabar dissolent pocs anys més tard. La història només n’ha servat el lideratge de Marx i Bakunin, l’oposició entre anarquisme i comunisme. Mazzini i el seu nacionalisme democràtic de Repúbliques de classes mitjanes han quedat en el més complet oblit.

En l’alliberament nacional de Catalunya s’oposen dos projectes: un projecte de nacionalisme democràtic de classes mitjanes i de molta “fraternitat i somriures”, i un projecte internacionalista de socialisme de les classes populars disposat a espolsar-se oligarquies del capital i el vell aparell estatal-autonomista. Entre Artur Mas i Antonio Baños, Giuseppe Mazzini i Karl Marx hi ha un abisme històric, temporal, geogràfic, del que es vulgui i més enllà. Tot i així, la genealogia dels referents roman intacta. I també les lliçons que se’n desprenen.