FUTBOL

Més Cantonas i menys Cristianos

Va retirar-se als 30 anys, sense acomiadar-se ni fer roda de premsa, per fer altres coses a la vida

Sempre n'he estat ídol. Dins i fora del terreny de joc. M'han agradat sempre els tipus especials. Els que no tenen dues cares. Els que tenen uns principis i no estan disposats a renunciar-hi. Els que són independents. Entre aquests hi havia Éric Cantona, un tipus carismàtic i camaleònic. El pseudo davanter centre que jugava amb el 7. Un francès que va decidir ser anglès abans que el futbol fos un espectacle global. Va arribar a Anglaterra per ser més britànic que els hooligans, enfrontant-s'hi si calia per fer-los callar.

Una barreja de Robin Hood i William Wallace als terrenys de joc de la Premier, quan la competició s'assemblava més al Sis Nacions que a la lliga espanyola, van convertir-lo en la personificació del dimoni dels 'red devils' dels 90. Quatre lligues en cinc anys sota les ordres de Sir Alex Ferguson. Va decidir retirar-se prematurament al voltant els 30 anys, sense acomiadar-se ni fer roda de premsa, per fer altres coses a la vida. Però si el vaig idolatrar com a jugador, l'interès pel mite va créixer després de la trajectòria com a esportista.

Descobrir que el marsellès tenia mare amb arrels catalanes, d’aquí el Raurich de segon cognom, i un avi de Martorell excombatent a la Guerra Civil em va fer seguir el personatge i aprofundir-hi. Estudiant de teatre, es va establir uns anys a Barcelona per formar-se. Va fer pel·lícules de culte i va mantenir com a cotxe un vehicle atrotinat amb vint anys d'antiguitat, trets com aquests el descriuen. Aquesta setmana la UEFA li ha donat un premi honorífic durant l’acte de la Champions.

En el món del glamur de passarel·la de moda en què s'han convertit les gales futbolístiques, en la simplicitat intel·lectual de l'esport rei amb els seus discursos clixé que es repeteixen acte rere acte, apareix The King amb 'look' de 'hipster' i els etziba un discurs científico-filosòfic que els assistents no són capaços de descodificar, però que els mitjans i les xarxes viralitzen. Hauríem de tenir molts més Cantonas que Cristianos, molts més Bielsas que Neymars.

Més continguts de