Més enllà del PIB

Si només ens concentrem en el benestar material, acabem tenint una visió distorsionada

Fa poc menys de deu anys, la Comissió Internacional sobre la Mesura del Rendiment Econòmic i el Progrés Social va publicar l’informe Mismeasuring our lives: why GDP does not add up [ Una mala mesura de les nostres vides: per què el PIB no funciona ]. El títol ho diu tot: el PIB no és una bona mesura del benestar. El que mesurem afecta el que fem, i si mesurem una cosa equivocada, farem una cosa equivocada. Si només ens concentrem en el benestar material (per exemple, en la producció de béns més que en la salut, l’educació i el medi ambient), acabem tenint una visió distorsionada, com són distorsionades aquestes mesures: ens tornem més materialistes.

Ens va sorprendre gratament la recepció que va tenir el nostre informe, que va encoratjar un moviment internacional d’acadèmics, membres de la societat civil i governs a crear i utilitzar mètriques que reflecteixin una idea més àmplia del benestar. L’OCDE va elaborar l’ Índex per a una vida millor, format per una varietat de mètriques que reflecteixen millor allò que constitueix i promou el benestar, i va crear un grup d’experts d’alt nivell per mesurar el rendiment econòmic i el progrés social, continuador de la Comissió. A finals de novembre, al sisè Fòrum Mundial de l’OCDE sobre Estadística, Coneixement i Polítiques, celebrat a Incheon (Corea del Sud), el grup va emetre l’informe Beyond GDP: measuring what counts for economic and social performance [ Més enllà del PIB: mesurar el que importa per al rendiment econòmic i social ].

El nou informe posa l’accent en diversos aspectes (com la confiança i la inseguretat) que només es van tractar breument a Mesurar les nostres vides, i n’explora d’altres més a fons (com la desigualtat i la sostenibilitat). També explica de quina manera l’ús de mètriques inadequades va portar a adoptar polítiques deficients en moltes àrees. Uns indicadors millors haurien revelat els efectes summament negatius i possiblement duradors de la profunda caiguda de la productivitat i del benestar després del 2008, fet que potser hauria permès a les autoritats no obsessionar-se tant amb l’austeritat, que tot i que va reduir el dèficit fiscal, encara va reduir més la riquesa nacional (ben mesurada).

Els fets polítics dels últims anys als Estats Units i molts altres països reflecteixen l’estat d’inseguretat en què viuen molts ciutadans ordinaris, al qual el PIB presta molt poca atenció. Inseguretat agreujada per una sèrie de polítiques excessivament centrades en el PIB i en la prudència fiscal. Cal pensar en els efectes de les “reformes” provisionals, que obliguen les persones a assumir més riscos, o en els de les “reformes” del mercat laboral, que en nom d’augmentar la “flexibilitat” debiliten la posició negociadora dels treballadors al donar als ocupadors més llibertat per acomiadar-los, cosa que, al seu torn, condueix a salaris més baixos i a més inseguretat. Com a mínim, unes mètriques millors posarien aquests costos al costat dels beneficis, i potser motivarien les autoritats a acompanyar aquests canvis amb altres que promoguin més seguretat i igualtat.

A instàncies d’Escòcia, un petit grup de països ha format l’Aliança de l’Economia del Benestar, amb l’esperança que els governs prioritzin el benestar i modifiquin els pressupostos amb aquest propòsit. Per exemple, un govern neozelandès centrat en el benestar donaria més atenció i recursos a la reducció de la pobresa infantil.

Mètriques millorades també serien una important eina de diagnòstic perquè els països puguin identificar els problemes abans que les coses se’ls escapin de les mans i facin servir les eines correctes per encarar-los. Si, per exemple, els Estats Units haguessin pensat més en la salut, en comptes de només en el PIB, s’hauria pogut preveure molt millor la disminució de l’expectativa de vida entre els nord-americans sense educació terciària, i especialment entre els residents de les regions desindustrialitzades.

Són les mètriques sobre igualtat d’oportunitats les que han revelat fa poc com és d’hipòcrita afirmar que els Estats Units és una terra d’oportunitats (on tots poden progressar, sempre que siguin fills de pares blancs rics). Les dades mostren que els Estats Units estan plagats de trampes de desigualtat : els que neixen a sota tendeixen a quedar-s’hi. Per eliminar aquestes trampes de desigualtat primer cal saber que existeixen, i després determinar quins fets les creen i sostenen.

Fa poc més d’un quart de segle, el president nord-americà Bill Clinton va proposar “posar les persones primer”. És notable com pot arribar a ser això de difícil, fins i tot en una democràcia. Diversos grups de pressió (corporatius i d’altres tipus) sempre buscaran que els seus interessos tinguin prioritat. La immensa rebaixa impositiva aprovada als Estats Units per l’administració Trump ara fa un any n’és un exemple patent. La gent del carrer (la minvant però encara gran classe mitjana) ha de suportar un augment d’impostos, i milions perdran l’assegurança de salut per finançar una rebaixa d’impostos a multimilionaris i corporacions.

Si volem posar les persones primer, hem de saber què els importa i què millora el seu benestar i com els podem subministrar tot el que necessiten. L’agenda de mesurament Més enllà del PIB seguirà exercint un paper fonamental per ajudar-nos a assolir aquests objectius crucials.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de