Lehman Brothers: l’ou de la serp

Ara sabem, o hauríem de saber, que aquelles teories tan elegants no eren un joc inofensiu

L’any 1978 vaig anar a estudiar economia en una de les universitats més prestigioses en la matèria, el MIT. El procés de selecció d’alumnes postgraduats no era fàcil, i jo havia demostrat que dominava prou bé l’ortodòxia. Aquesta es basa en el supòsit que els “agents econòmics” (o sigui, les persones) som egoistes i racionals: que avaluem les oportunitats que tenim i, basant-nos-hi, triem aquelles accions que més satisfan els nostres objectius: si podem vendre per tres no vendrem per dos, i si podem comprar per dos no comprarem per tres. Una mica despectivament, a aquest “agent” egoista i racional se’l denomina “homo economicus”.

L’'homo economicus' amb qui jo m’havia familiaritzat era egoista i racional, però també miop. Així, a primer curs m’havien ensenyat que un mercat podia funcionar de la següent manera: si un any, per les raons que siguin, les patates van cares, els pagesos en plantaran moltes, amb la qual cosa el preu s’enfonsarà, amb la qual cosa els pagesos en plantaran poques, amb la qual cosa el preu tornarà a disparar-se, etc. El procés pot consistir en cops de timó cada cop més petits –i en aquest cas el mercat tendirà a l’equilibri– o cada cop més grans –i en aquest cas el mercat tendirà al desequilibri–. Aquesta visió semblava raonable, atès que la història de les economies de mercat modernes es caracteritza per una successió d’auges i depressions, i justificava que els governs procuressin estabilitzar les economies, cosa que se suposava que havien après a fer a partir de la crisi dels anys 30.

Al MIT em vaig trobar amb la sorpresa que la teoria econòmica que jo havia après s’estava reescrivint partint del supòsit que l’'homo economicus' no era miop, és a dir, que el pagès no pot ser tan ruc com el que m’havien descrit durant la carrera. Per què aquest canvi? No per raons empíriques, sinó de coherència intel·lectual: si suposem que els agents són racionals hem de creure que actuaran basant-se en previsions racionals, i un pagès racional no sols tindrà en compte el preu de l’any, sinó també com hi reaccionaran la resta de pagesos. En conseqüència, una pujada accidental del preu de la patata no posarà en marxa un cicle de pujades i baixades, i l’estabilització serà molt més ràpida.

Com a conseqüència d’aquella desregulació, molts financers es van fer milionaris, però a costa de desprotegir la societat

Sempre he pensat que, inconscientment, aquella visió es basava en el fet que, després de la crisi dels 30, Occident semblava immune a la inestabilitat: la prosperitat s’havia estès des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi de 1974-79. I aquesta crisi no semblava causada per una inestabilitat interna, sinó per un xoc exterior: l’augment del preu de certes primeres matèries (sobretot, però no únicament, el petroli). En conseqüència, els models econòmics que s’estaven reescrivint eren estables, però subjectes a xocs exteriors imprevisibles (“estocàstics”).

Haig de confessar que no vaig copsar la transcendència del que s’estava coent a les universitats més importants dels EUA. Ho vaig considerar un exercici intel·lectual inofensiu en el qual calia ensinistrar-se per incorporar-se a la comunitat acadèmica. Tot i que vaig acabar abandonant aquesta carrera, no ho vaig fer sense abans haver-me doctorat amb una tesi (de debò) que es fonamentava en aquella teoria.

Un dels impulsors d’aquella nova visió de la realitat havia estat l’economista (i premi Nobel) Robert Lucas, que va portar les coses a l’extrem de pontificar, com a president de l’Associació Americana d’Economistes, l’any 2003, que “el problema central de la prevenció de les depressions ha estat resolt a efectes pràctics; de fet, ha estat resolt per a moltes dècades”. Coherent amb aquell optimisme, Lucas va manifestar, poc després de la crisi del banc Bear Stearns (març del 2008), que no hi hauria una crisi financera, i pocs dies després de la fallida de Lehman Brothers (15 de setembre del 2008), que la crisi financera no portaria l’economia a la depressió.

Ara sabem, o almenys hauríem de saber, que aquelles teories tan elegants no eren un joc inofensiu, sinó la justificació ideològica (el “neoliberalisme”) perquè s’afluixessin els controls imposats sobre els mercats financers després de la crisi dels anys 30 (cosa que, als EUA, va tenir lloc entre el 1999 i el 2000 sota la presidència de Bill Clinton). Com a conseqüència d’aquella desregulació, molts financers es van fer milionaris, però a costa de desprotegir la societat.

Als anys 30 els nostres avis van aprendre a garrotades que els mercats financers són inestables perquè els financers són molt egoistes i molt miops (entre altres coses perquè sovint cobren incentius trimestrals o anuals), i que les seves crisis poden tenir conseqüències molt serioses; nosaltres, també a garrotades, ho hem hagut de reaprendre.

Més continguts de