Tres herois molt personals

A mi el que m’ha impressionat és el Trapero que ha emergit durant el judici

Devia tenir vuit o nou anys quan vaig ensopegar amb la figura de Joan Fiveller. Era prou petit per estudiar encara amb un únic llibre de text que contenia totes les matèries del curs, des de les matemàtiques fins a la història, i era prou gran per estar familiaritzat amb els herois habituals: Viriato, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés...

En l’enciclopèdia d’aquell curs es presentava un episodi en què un representant de la ciutat de Barcelona s’enfrontava al rei per exigir-li el pagament d’un impost a què estaven subjectes tots els ciutadans. L’autor destacava la valentia del protagonista i la justícia de la seva exigència.

Dues coses em van sorprendre del relat. La primera, que es referís a un personatge que em resultava completament desconegut; la segona, que l'heroïcitat no hagués tingut lloc contra els enemics ni de la religió ni d’Espanya, sinó contra un abús de poder. El cas és que Fiveller em va semblar més admirable que els herois de l’Espanya nacionalcatòlica, i no sé quina relació ha pogut tenir aquella lectura primerenca amb la meva vocació –descoberta molt després– pel servei públic.

Fiveller –que té una estàtua a la façana de l’Ajuntament de Barcelona– em segueix fascinant. El rei en qüestió era Ferran d’Antequera, el primer de la dinastia Trastàmara i un dels homes més rics de la Península; feia pocs anys que havia esdevingut monarca dels catalans i, avesat a la cultura castellana, trepitjava molt fort. Fiveller s’hi va enfrontar per recordar-li que, segons les “Constitucions” que havia jurat, el rei estava sotmès a les lleis. La fórmula que va utilitzar, "Els impostos són del Comú, no teus", era revolucionària en aquell moment, i Europa trigaria molt a fer-la seva. Se la va jugar, i això és el que m’impressiona, per defensar els interessos dels seus conciutadans. Va guanyar, i fent-ho va ajudar decisivament a consolidar un ordre polític molt més civilitzat que el que era freqüent a la seva època.

El denominat enfrontament del vectigal seria un dels primers xocs entre les pretensions absolutistes dels monarques i la tradició pactista medieval; l’última tindria lloc a les Corts de 1702, de resultes de les quals “els catalans han quedat més republicans que el Parlament abusiu dels anglesos”, segons va escriure un malhumorat Felip de Borbó al seu avi Lluís XIV. Aquella cultura, com sabem, va ser escombrada el 1714 i substituïda per una altra –molt més primitiva– que encara algú defensa.

Yagüe va oferir a Antonio Escobar mitjans per fugir a l’estranger. Escobar ho va rebutjar perquè va considerar que no havia comès cap il·legalitat

Molt més tard, gràcies al cine, vaig descobrir Antonio Escobar. Un guàrdia civil fill, germà i pare de militars; catòlic i molt conservador. En definitiva, un candidat improbable a heroi per al jove que jo era aleshores.

Escobar comandava la Guàrdia Civil a Barcelona quan va iniciar-se la rebel·lió militar del juliol de 1936. Escobar podria haver-se quedat quiet i esperar a veure com evolucionaven els esdeveniments. En comptes d’això, va ordenar a la seva tropa que vestís amb uniforme de gala, els va fer desfilar fins al Palau de la Generalitat, on va posar-se a les ordres del president Companys, i d’allà va sortir a enfrontar-se als militars revoltats; després, va testificar contra els revoltats. A Escobar no li va ser fàcil mantenir-se fidel a la República: va ser ferit en dues ocasions i un fill seu, que lluitava al bàndol contrari, va resultar mort a Belchite. No tan sols va mantenir-s’hi fidel sinó que va assumir responsabilitats cada cop més grans. Quan la República va capitular, va entregar el seu exèrcit al general Yagüe, que li va oferir mitjans per fugir a l’estranger, com ja havien fet tots els dirigents polítics i militars republicans. Escobar ho va rebutjar perquè va considerar que no havia comès cap il·legalitat, sinó que s’havia limitat a complir amb el seu compromís. Franco no va ser de la mateixa opinió. Acusat de rebel·lió, va ser jutjat i afusellat a Montjuïc, on continua enterrat.

Ara, acabo de descobrir Josep Lluís Trapero Álvarez.

Es va fer enormement popular arran dels atemptats de l’agost del 2017 i d’una reacció espontània en una roda de premsa (“Bueno, pues molt bé, pues adiós”). A mi el que m’ha impressionat és el Trapero que ha emergit durant el judici. El Trapero que va dir als seus agents, immediatament abans de l’1-O, que aquell dia no serien “ni herois ni traïdors”, el que va estar disposat a afrontar responsabilitats penals per no reprimir salvatgement ciutadans indefensos i el que va estar disposat a aparèixer com a traïdor detenint els membres del govern de la Generalitat. El que va fer els possibles per salvaguardar una institució bàsica per a la democràcia en un moment complicadíssim.

Tots tres se la van jugar per complir el seu deure. Espero que la sort de Trapero s’assembli més a la de Fiveller que a la d’Escobar.

Més continguts de