Una estratègia per al diàleg

Entre el 155 i la independència hi ha una enorme gamma de matisos

“La terra de la llibertat s’ha de conquerir pam a pam” (Jefferson)

L’independentisme i el govern del PSOE estan condemnats a dialogar. L’independentisme, perquè n’ha fet bandera i perquè està en un cul-de-sac. El govern del PSOE, perquè necessita el suport de l’independentisme per sobreviure i perquè la Corona ho demana (també per sobreviure).

Fins ara, l’independentisme ha dialogat sense estratègia, que és una manera segura de perdre. Amb dos precedents n'hi haurà prou per posar-ho de manifest. Al maig, quan Sánchez va presentar la moció de censura, el president Torra va posar com a condicions per donar-hi suport l’alliberament dels presos i l’assumpció del dret d’autodeterminació per part del candidat; quatre dies després, els diputats del PDECat i d’ERC hi votaven a favor sense cap contrapartida. Al novembre, Bonvehí i Aragonès van reaccionar a les peticions de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat contra els encausats manifestant emfàticament que era “impossible” que donessin suport als pressupostos de l’Estat; menys de dos mesos després, els seus diputats han votat a favor dels objectius de despesa i de dèficit, primer pas per aprovar els comptes.

El president Theodore Roosevelt deia que la política exterior dels EUA s’havia d’exercir “parlant amb suavitat i portant un garrot ben gros”. L’independentisme està fent el contrari: declaracions emfàtiques i accions contemporitzadores. I així ho seguirà fent mentre visqui atrapat entre la indignació pels presos i el pànic a la dreta.

Urgeix, per tant, una estratègia per a l’inevitable diàleg, una estratègia realista que ha de començar establint què és impossible d’aconseguir i què no s’ha de negociar.

Què és impossible d’aconseguir? Un referèndum d’autodeterminació.

Alguns creuen que la independència es podia haver assolit l’octubre del 2017. No ho sabrem mai, però ara hem de gestionar la realitat. No es tracta de renunciar a la independència, sinó d’acceptar que encara no ha arribat l’hora que un govern espanyol pugui pactar un referèndum. Si ho exigim tot i ara, no sols no obtindrem res, sinó que, a més, carregarem amb la imatge de la intransigència.

Cal argumentar des del minut u que la sentència del Constitucional del 2010 va posar de manifest que un nou Estatut és un camí intransitable

Què no s’ha de negociar? L’alliberament dels presos.

La presó preventiva, la instrucció i la previsible condemna són tres escàndols majúsculs contra unes persones concretes, contra una ideologia legítima i contra l’estat de dret. Però constituiria un error barrejar aquest assumpte amb una negociació amb l’Estat. És cert que el govern espanyol podria fer perquè la presó preventiva acabés; és cert que podria pressionar la Fiscalia perquè s’ajustés més als fets reals; i és cert, finalment, que podria indultar els presos un cop condemnats. Ara bé, negociar per aconseguir aquests objectius és un suïcidi, perquè és el mateix que pagar un extorsionador: l’Estat prendrà nota que l’únic que ha de fer per doblegar-nos la propera vegada que li posem les coses difícils és tornar a abusar d’uns individus. No, els presos estan en el seu dret de demanar mesures de gràcia, només faltaria, però els altres tenim l’obligació de no acceptar-les com a contrapartida de res, perquè fer-ho és corrompre el seu sacrifici. A males, els presos sortiran de la presó per ordre del Tribunal Europeu de Drets Humans, i només així el seu sacrifici serà útil a la causa que els inspira.

Descartats el referèndum d’autodeterminació i l’alliberament dels presos, què queda? L’autogovern, que és del que va tot això. Entre el 155 i la independència hi ha una enorme gamma de matisos. Sabem que ells no acceptaran l’autodeterminació, nosaltres no hem d’acceptar segons què.

Sánchez ja avança que el que ell proposa és un millor Estatut. Cal argumentar des del minut u que la sentència del Constitucional del 2010 va posar de manifest que es tracta d’un camí intransitable. Si ells volen un acord, han de ser capaços d’oferir alguna cosa que sigui sòlida.

A alguns, negociar qualsevol cosa que no sigui la independència els semblarà inacceptable. Tres coses els haurien de tranquil·litzar. La primera, que és molt improbable que el nacionalisme espanyol permeti que Sánchez arribi a cap acord, i això juga al nostre favor, perquè oposar-se a un pacte raonable empitjorarà molt la imatge internacional de l’Estat i millorarà la de l’independentisme. La segona, que, al cap i a la fi, qualsevol acord haurà de ser ratificat pel poble català. La tercera, que un pacte crearà un precedent favorable que ens permetrà, més endavant, seguir avançant.

La impaciència ens ha fet més mal que bé. Ara hem d’entendre que la partida serà llarga, i que no es tracta de fer escac i mat, sinó de millorar la posició de les nostres peces. Qui s’hi embarqui s’arrisca a ser acusat de traïdor per alguns dels seus, però ja se sap que pactar és cosa de valents.

Més continguts de