CRÍTICA TV

La gala fallida dels Goya

El capritxet de l’estrella de Hollywood posant la cirereta decadent a una gala per oblidar

Andreu Buenafuente i Silvia Abril a la gala dels Goya / GABRIEL BOUYS / AFP

El millor de la gala dels Goya va passar a l’inici: una arrencada musical èpica d’homenatge al cinema espanyol en què va destacar la iconografia més emblemàtica d’algunes pel·lícules amb la participació de la parella de presentadors: Sílvia Abril i Andreu Buenafuente. I, a continuació, l’actriu revelació, Benedicta Sánchez, mocant-se abans de pujar a l’escenari a recollir el premi i demanant “ ¿Me puedo ir ya?” per marxar. L’antiglamur i l'autenticitat com a contrast amb les pretensions festives de l’acte.

Enguany les aparicions de Buenafuente i Abril van fer patir. A l’hora de llegir el prompter o no el veien bé, o necessitaven ulleres o havien d’estudiar-se millor el text. Les frases les pronunciaven a batzegades, feien pauses on no tocava i perdien la intencionalitat d’allò que deien. Els one line gags van resultar desastrosos i gratuïts, cosa que va impedir una connexió més espontània amb el públic, impermeable als acudits. Les seves intervencions van acabar esdevenint pallassades sense gruix. Les brometes de matrimoni desgastat ens remetia més a Escenas de matrimonio que al virtuosisme de La costella d’Adam.

La idea d’incloure famosos d’altres àmbits perquè presentessin les candidates a millor pel·lícula (Ona Carbonell, Carles Puyol, James Rodhes...) era desconcertant i transmetia la idea de manca de personal en el mateix gremi cinematogràfic. Les actuacions musicals van suposar l’anticlímax. En el moment d’emotivitat pel Goya Honorífic a Pepa Flores, l’actuació d’una de les seves filles intentant imitar la seva mare va ser un dels moments de vergonya aliena.

Si bé l’escenari era vistós, lluminós i elegant, convertir un pavelló esportiu en platea teatral va fer massa evident una grada amb cadires de despatx que sovint es veien massa buides. La veu en off impostada de Carlos del Amor va fer palès que els premis Gaudí no existeixen a l’hora de recordar el palmarès d’alguns actors. Quan Enric Auquer va pujar a recollir el seu Goya no hi va haver cap menció per al guardó de l’Acadèmia catalana que havia recollit feia una setmana, però sí al Feroz. Una gala, per cert, en què els idiomes cooficials són pura anècdota. Es van dir més paraules en català als Grammy amb la veu de Rosalía que en les quatre hores dels Goya, on tot va quedar en els moltes gràcies i el bona nit i poca cosa més. La cultura, en general, continua sent molt poc transversal a Espanya. Els agraïments dels guanyadors es van fer eterns i es van caracteritzar per la manca de voluntat de connectar amb l’audiència. Cadascú recitava el seu repertori de noms sense cap intenció de comunicar un missatge. El final de la gala amb el numeret d’Antonio Banderas posat en calçador ballant A chorus line per promocionar el seu propi espectacle, va ser un altre dels grans moments de vergonya aliena. El capritxet de l’estrella de Hollywood i la seva vanitat, posant la cirereta decadent a una gala per oblidar. Li deia Buenafuente a Abril que aquest any seria l’últim. Si la propera ha de ser com aquesta, ben fet que faran.