Cronologia televisiva de la Manada

Mostraven la furgoneta de la policia i advertien que hi anava la noia: ella semblava la delinqüent

Abans que es produís la violació múltiple a Pamplona (hauria d’escriure abús sexual però no em dona la gana), les televisions hi enviaven reporteres per fer espectacle amb el magreig i les humiliacions que patien dels homes que estaven de festa. La impunitat sexual s’ha venut a la televisió, durant molts anys, com una cosa divertida i típica de la tradició 'sanferminera'. La cobertura televisiva ha retroalimentat patrons de conducta sexuals molt nocius en aquesta celebració.

El juliol del 2016, quan l’agressió de la Manada es va fer pública, els informatius farcien la notícia mostrant imatges de noies joves amb pantalonets molt curts passant per davant del portal on s’havia produït l’agressió. Molts presentadors, mentre feien el dona pas a la notícia, tenien a la pantalla del darrere la imatge d’una dona mullada pel vi rient mentre li tocaven els pits una pila d’homes.

En programes molt populars, la violació no és un fet sinó un entreteniment per veure qui diu la veritat i qui s’ho inventa

Arran de la detenció de la Manada, el cas es va convertir en un espectacle i, encara pitjor, en un debat entre tertulians. A les taules dels magazins s’organitzaven discussions en què es relativitzaven les agressions sexuals. Molts programes tapaven la cara dels agressors per preservar la seva intimitat. El periodista especialitzat en successos Nacho Abad, d’'Espejo público', va promoure una enquesta a Twitter en què preguntava: “¿Creéis que fue una violación o fue sexo consentido?” A Trece TV es preguntaven "¿Quién dice la verdad?" i van emetre fotogrames del vídeo que servia de prova en el judici. Es prescindia dels fets per centrar-ho en un joc de la paraula d’ella contra la d’uns altres. Els programes van culpabilitzar la víctima explicant el seu comportament previ. El fet que hagués begut i conversat amb un dels nois s’interpretava, a la televisió, com una predisposició al sexe. El debat sempre partia de la mateixa premissa: posar en dubte el testimoni de la noia i les seves intencions. Durant molts dies, l’argument de defensa d’un dels membres de la Manada va ser motiu de tertúlia i de rètols en pantalla: la denúncia era una venjança d’ella perquè no li havien fet prou cas després de tenir sexe consentit. A la tele, durant el judici, es van repetir les mateixes pautes. Era significatiu com mostraven la furgoneta de la policia entrant als jutjats i advertien que a dins hi anava la noia: ella semblava la delinqüent.

Ara aquests mateixos mitjans s’exclamen per l’aberració de la sentència judicial. Massa tard. Han sembrat el dubte durant dos anys. I, el més perillós, s’ha relativitzat i creat confusió sobre què és una violació, entrant en matisos tergiversadors i teories masclistes, per pura voluntat d’espectacle morbós. S’ha culpabilitzat la noia per anar sola pel carrer o per no resistir-se a l’agressió. La cultura de la violació en aquest país està molt normalitzada i reforçada per les televisions. En programes molt populars, la violació no és un fet sinó un entreteniment per veure qui diu la veritat i qui s’ho inventa. La tèbia i poruga sentència judicial davant d’un cas tan greu no és més que el mirall del caldo de cultiu de dubtes, suspicàcies i teories masclistes fastigoses que ha reforçat la teleporqueria durant 21 mesos.

Més continguts de