La competència dels Òscars
PeriodistaL’estrena de 'La nit dels Òscars' a TV3 generava grans expectatives. L’audiència ho corrobora: 508.000 espectadors i 24,9% de quota. Un programa que fa il·lusió perquè recupera el 'late show', una tele més elaborada que defuig els formats més bàsics que ens han saturat fins ara. Ens retrobem amb l’espai televisiu per excel·lència i amb la vocació d’espectacle. El plató, tot i veure’s una mica petit, té el millor decorat que hem vist en molt temps a TV3. De fet, en el sentit més estètic, tant en l’ambientació com en l’estilisme dels protagonistes, el programa sap beure de l’essència dels clàssics i aconsegueix un resultat elegant, potent i alhora modern. Òscar Andreu i Òscar Dalmau són els nous Dean Martin i Frank Sinatra: impecables, amb 'swing' i agosarats. 'La nit dels Òscars' segurament és el programa de TV3 amb les sabates més ben enllustrades de la història de la cadena. Els Òscars són dels pocs exemples que justifiquen que un programa tingui dos presentadors. El bagatge radiofònic els ha dotat de la sintonia perfecta, innata. No es tracta, com és habitual, que cadascú faci la meitat de la feina, sinó que tots dos estableixen una simbiosi ideal. Dinàmiques simultànies que proporcionen el doble a l’espectador. El fet que 'La nit dels Òscars' hagi trencat el patró genèric de la taula, les butaques i la tassa permet renovar i dinamitzar el concepte de 'late show'. L’'speech' inicial de tots dos presentadors va apuntar maneres i ens van oferir, amb la posada en escena del curs accelerat de català per a antidisturbis, una proposta televisiva diferent. El gag fugaç de l’aparició de Roger Español entre el públic quan buscaven algun voluntari a qui li sobrés un ull per ficcionar l’1-O va ser sensacional, atrevit, irreverent, i demostrava la voluntat dels Òscars de disparar de manera incisiva. A mesura que va avançar el programa, però, ens vam adonar que quan els dos Òscars cedien el protagonisme als col·laboradors el contingut dequeia. Es perdia vigor i ritme. El que vèiem o era tou, o previsible o, en la majoria dels casos, tirant a infantil. Per sort, el Sr. Colom ens va sorprendre esnifant veces amb un virtuosisme que va indultar momentàniament la bèstia.
Filant prim, potser estaria bé que entre tots rebaixessin la mitjana de pronunciació de ‘puta’ i ‘puto’ per programa. Vuit en una hora potser no cal.
I és que la clau són els Òscars. El debut televisiu de Mohamed Jordi venia de gust i ens va fer somiar de veure-hi algun dia l’Angelines. La versió equidistant d''Els segadors' va ser un bon final, i fins i tot la situació més imprevista va generar un dels moments més divertits. Quan a Dalmau li va caure la petaca camal avall i ho van incloure com a part de l’espectacle es va veure clar que a mesura que el programa rodi i guanyi en mala llet adquirirà encara més espontaneïtat, improvisació i bogeria. La seva competència els avala.
