El franquisme més restret
Dimarts a la nit a Telecinco van estrenar una minisèrie de dos capítols: Lo que escondían sus ojos. Malauradament, dimarts que ve s’acabarà i ens quedarem orfes d’una de les grans pantomimes televisades del franquisme. La història està basada en la novel·la homònima de Nieves Herrero (introductora a Espanya de la teleporqueria amb el crim de les nenes d’Alcàsser). Els fets narrats són reals: l’afer sentimental entre la marquesa de Llanzol i el ministre d’Exteriors de Franco Ramón Serrano Suñer, que també era el cunyat del dictador. Una història de banyes en les més altes esferes del poder durant el franquisme. Telecinco, però, ha fet una producció que més que una recreació històrica sembla un anunci dolent de perfum d’aquests que fan per Nadal. Hi ha certes pretensions de dotar la ficció d’un context històric, però és tan prim que és còmic. Fins i tot la dotzena de nazis que surten semblen a punt d’interpretar un musical. De fet, la dictadura franquista que retraten recorda el Hollywood dels anys 50. Magnífic vestuari i esplèndida perruqueria en un Madrid glamurós de llambordins lluents digne d’una sarsuela amb pressupost. L’elenc d’actors i actrius no podia ser més nefast (amb l’honrosa excepció d’Emilio Gutiérrez Caba fent de marquès de Llanzol). Als majordoms espies només els faltava desenroscar-se l’orella perquè ens quedés clar que eren enemics infiltrats. I la parella protagonista irradiava una enorme bellesa però una inexpressivitat interpretativa absoluta. Blanca Suárez i Rubén Cortada mantenien un rictus de restrenyiment crònic, fins i tot en les escenes de tensió sexual no resolta. Des del primer moment, en aproximar-se l’un a l’altre, entren en un èxtasi agònic que recorda les escenes de petons del cinema mut, on la decència de l’època obligava a exagerar amb els ulls l’encís amorós. I és que el ministre d’Exteriors de Franco resulta ser un home tan sexi que, quan la marquesa el veu retratat a la portada de l’ Abc, arruga la pàgina de tan fort que acaricia la seva foto, i clava les ungles al paper imprès. Don Torcuato Luca de Tena no hauria dit mai que hi podria haver tanta eròtica en el diari que va fundar.
Això sí, Lo que escondían sus ojos ha aconseguit una cosa insòlita. No ens hauríem imaginat que a l’hora de relatar part de la història més fosca d’Espanya acabéssim intuint un cunnilingus en fora de camp en què el deliri facial de la marquesa semblava un mal de ventre o les contraccions d’un part.
Una vegada més ens pinten el règim de Franco com un govern noble, amb ínfules culturals, comandat amb mà ferma i criteri. Un poder que dirigia des de la distància i el sacrifici un poble naïf de carros i pots de cigrons, que podia gaudir en la intimitat d’una moral més laxa. En canvi, els pobres aristòcrates eren víctimes oprimides de la decència més intransigent. Misèries de la dictadura.
