L’Ana fa cua per obtenir preservatius d’un servei gratuït d’un hospital, tot i que molts clients li paguen més si no en fan servir o simplement l’obliguen a tenir sexe sense protecció. Les condicions són inhumades, explica, revisant quines mirades ens envolten. Sovint agafa infeccions i passa hores de jornades interminables sota la pluja i el fred de l’hivern al carrer. Els diners que guanya són per pagar un deute inacabable. Explica, també, que la primera vegada no podia deixar de dutxar-se incansablement. Se sentia bruta. Ella no s’esperava viure així a Europa.

Segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), fins a l’agost passat van arribar 33.912 persones migrades i refugiades a Espanya. Un 86% han arribat per mar i un 14% per terra. Aquestes xifres col·loquen Espanya com el país de la Mediterrània amb més arribades, seguit per Grècia (31.451) i per Itàlia (20.077). El 2016, la primera posició l’ocupava Itàlia, amb 114.694 arribades, seguida de Grècia (70.943) i Espanya (4.198). Tot i que les dades del 2018 no esgoten tot l’any, s’observa una disminució significativa de les arribades a Europa a través d’aquests països en els últims dos anys.

La Mediterrània és l’escenari de la desesperació de milers de persones que fugen de conflictes polítics i bèl·lics, de la pobresa i de la manca d’oportunitats als seus països d’origen. La vulnerabilitat de les persones migrades es reitera en el país d’origen, en el trajecte i en el país d’arribada, i s’intensifica quan tenen rostre d’infant i de dona. Els trajectes que creuen el Mediterrani central cap a Europa i que van de l’Amèrica Central als Estats Units estan plens de casos de noies i dones que han patit múltiples formes de violència, incloent-hi formes d’abús sexual, físic i psicològic, tal com explica la investigadora de l’Unicef Alina Potts a la revista 'Migration Policy Practice'.

Les xifres atribuïdes als 'menes' i aquesta mateixa categoria no inclouen (o amaguen) totes les realitats existents

La migració protagonitzada per la infància a Europa es caracteritza per tenir una alta diversitat tant pel que fa a perfils com pel que fa a les condicions, a l'origen, al trajecte i al país d’arribada. Es caracteritza també per la invisibilitat de la seva realitat, que sovint no queda reflectida en les dades estadístiques ni està inclosa a l’agenda política. Mentre que els anomenats 'menes' (menors estrangers no acompanyats) acaparen informacions dels mitjans de comunicació, sovint sense contextualitzar i amb associacions poc rigoroses que estereotipen i estigmatitzen els infants, les xifres, i la mateixa categoria 'mena', no inclouen (o amaguen) totes les realitats existents.

Fa poc més d’un any els mitjans de comunicació es feien ressò d’un increment de noies estrangeres sense referents familiars detectades a Catalunya per la DGAIA. Es van detectar 38 casos entre el gener i l'octubre del 2017, d’entre 14 i 18 anys, procedents del Marroc, Nigèria, el Vietnam i altres països. Les noies migrants no acompanyades no sempre són detectades, perquè es troben en contextos de més precarietat i invisibilitat. Les xifres són inferiors però són incompletes, fet que dificulta que se sàpiguen més coses sobre el col·lectiu. Aquestes noies poden estar acompanyades, però mal acompanyades, per un adult, que les fa menys detectables per als circuits de protecció de la infància.

En són exemples les noies víctimes d’explotació laboral o sexual i de tràfic. Al Marroc, un fenomen conegut és el de les 'petites bonnes', nenes que viatgen de l’àmbit rural a l’urbà sota la tutela d’un/a familiar, normalment per buscar oportunitats millors, però que acaben sent explotades en l’àmbit domèstic. Se'n coneixen casos també a Europa, tot i ser molt difícils de detectar.

Altres noies totalment invisibles als ulls de la societat són les víctimes d’explotació sexual, com l’Ana. L’any 2017 el Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) va detectar 13 nenes menors d’edat víctimes de tràfic de persones. L’any 2016, l’associació APRAMP va detectar 41 casos de menors, totes elles estrangeres.

Les xifres amaguen realitats com la de l’Ana perquè no són numèricament rellevants o perquè simplement no arriben a detectar-se i, per tant, a compatibilitzar-se. L’Ana pot haver arribat com a menor a Espanya, com tantes altres. L’agenda política ha de poder incorporar aquestes realitats per visibilitzar la urgència i la importància de millorar la detecció i l’atenció a aquestes nenes, avui en situacions de desemparament i exclusió totals, i molt desconegudes per tothom.