El Nadal de don Joaquín Costa
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUn d’aquells dies precursors de les festes, quan ja bufen les dolces arietes de les vigílies de Nadal, me van ensenyar pels corredors de l’Ateneu de Madrid la figura tràgica i solitària de don Joaquín Costa. -En Costa és aquí! Quin nou treball el deu portar? -deien pels grups-. Quan deu haver arribat? Tothom se’l mirava amb una curiositat plena de respecte. Venia apoiant-se amb els dos bastons, no tan baldat com jo me’l figurava, valent-se encara per ell mateix, però arrimant-se sempre que podia pels mobles i les parets, com si tingués por de no aguantar-se. [...] En Costa va aconseguir, amb treballs, asseure’s davant d’una gran muntanya de papers, de llibres oberts i notes preses. A qualsevulla hora que hi anéssiu, l’endemà i els dies següents, per aquella biblioteca de l’Ateneu de Madrid, era segur de trobar-lo en el mateix lloc, davant de la mateixa munió de llibres, no aixecant-se més que per a prendre dues o tres tasses de cafè en tot el dia. Per tot descans, en Costa deixava anar un gran sospir, com un monòleg; i, apoiant les dues mans sobre la taula, estirava amb un gemec aquella pobra columna vertebral, malferida dolorosament pel bé dels altres. Jo me’l guaitava, el gran polsador de l’energia nacional, com una d’aquelles figures dantesques que marxen pels replans tristos, acompanyades d’una immoral simpatia de les gents, condolgudes de la seva fatalitat grandiosa! [...] Ha estat sempre així que els nobles ingenis castellans s’han venjat de la seva pàtria, entregant-li una herència dura de portar, la seva sang, la seva ànima massa generosa. [...] Qui sap! Potser sempre ha estat així en la península i és convenient que aquest amor trist des de dalt, per la ignorància sorda dels de baix, faci sortir els millors fruits de l’ànima ibèrica. Potser aquesta amargura del desconsol és la que caracteritzarà per sempre la ciència espanyola! No hi ha res que marqui tant la psicologia d’un poble com les causes de les seves grans extremituds de dolor i d’alegria. Qui sap encara si dintre dels corrents de la mentalitat contemporània hi trobaríem les mateixes fonts del goig que són tan gustoses per als demés pobles europeus! Com uns màgics proveïts d’un poder secret que els altres no coneixen, els grans solitaris espanyols gosaran de voluntats inexplicables, trobant-se ells tots sols, sense l’alegria de la col·laboració pública. La gent se’ls miraran com se miraven an en Costa treballant desesperadament aquests dies de Nadal, sense voler ni desitjar res de ningú. [...]
