Nens, carrer i cola esnifada: una realitat
ARA HEM SABUT que un desena de nens del carrer barcelonins esnifen cola. Ha anat passant, de forma intermitent, durant les últimes dècades, en les zones més degradades. Per què? És barata, fa passar la gana i el fred i fa oblidar la teva condició miserable de nen del carrer. Nen, carrer i cola és un trio vergonyós, però és una realitat. No estem descobrint res que no sigui la sopa d’all. El 2002 el film Huelepega, sobre els nens del carrer de Caracas, va guanyar el Festival Internacional de Cine de Vitòria. Ho sabem, ho denunciem, n’hem fet pel·lícules, les hem premiades, i els nens continuen allà. Bé, són nens nous, perquè esnifar cola escurça la vida de manera radical.
Demano a l’Ignasi Arumí, que ha sigut voluntari al Nepal, la realitat dels nens del carrer al món. S’informa i em diu que segons diverses fonts n’hi ha entre 100 i 150 milions. La majoria a Sud-amèrica, però molts a l’Àsia. I als Estats Units n’hi hauria 1,5 milions. I a l’estat espanyol es compten per milers. Una vergonya immensa. Me’n fa el retrat l’Ignasi: “La majoria malviuen al carrer, víctimes de les drogues, les lluites de bandes o les malalties, i mendicant. La seva esperança de vida és extremadament baixa. Hi ha menys nenes, que en molts països són més útils a casa, ja sigui cuinant o cuidant els seus germans. Però les nenes són més vulnerables al tràfic i la prostitució”.
Ara ens fixarem molt en la cola. Té morbo, és l’addicció més trista -i mortal-. Però aquest món que s’entreté i s’escandalitza en els fets i no en les causes no va enlloc. Què hi foten milions de nens abandonats, expulsats, maltractats, al carrer? Saber com acaben ens commou. Doncs siguem intel·ligents i ataquem com comencen. I ràpid, que els nens creixen -o moren- de pressa, en això sí que no ens podem encantar.
