ara.cat

Atesa la importància relativa de la Copa, afegida al fet que el Reial Madrid també ha quedat fora de concurs, el més preocupant del partit de San Mamés no és l’eliminació sinó la confirmació que el Barça ja no pot guanyar ni quan ho desitja de debò. Crec fermament que, del partit de dijous, li podem retreure poc més que la falta de punteria en les ocasions -poques però molt clares- que va tenir per fer caure l’Athletic. També estic convençut que Setién el farà millor equip del que era fa un mes. Però, alhora, no puc evitar la sensació que el Barça va molt just i que, per més que millori, no en tindrà prou per competir pels títols que resten d’aquí al final de la temporada. Ja no parlo del nivell altíssim que es demana a la Champions, sinó de poder seguir a la Lliga el ritme que marca el Madrid sense ser res de l’altre món. M’amoïna que l’equip no hagi trobat estímuls positius en dos dels partits més complets que ha fet aquesta temporada perquè, paradoxalment, li ha costat dues competicions. I encara m’amoïna més la remor de mal rotllo que emana del vestidor. Diuen els que han estat futbolistes que, malgrat el seu egoisme i excentricitats, el millor del negoci del futbol són els jugadors. Una afirmació que em costa comprar-los però que ara em sembla més certa que mai quan observo el panorama global de l’entitat. De les altes esferes, aquest últim mes ho hem constatat, no en podem esperar res que no sigui parar d’espifiar-la i, si pot ser, abans que Messi foti el camp. El despropòsit protagonitzat per Éric Abidal, en una aparició mediàtica que pretenia calmar els ànims després del ridícul al mercat d’hivern i que va acabar provocant un incendi forestal, demostra que les coses sempre es poden fer encara pitjor. Si fa cinc anys, l’anterior cop que Bartomeu va convocar eleccions, el Barça havia destituït el director esportiu i tenia l’entrenador amb respiració assistida, avui la situació de l’entitat és molt més greu, perquè el tècnic ja va ser acomiadat, de direcció esportiva no n’hi ha, i la plantilla ha quedat en quadre -per la gestió i per les lesions-, lluny d’aquella que va guanyar l’últim triplet liderada pel trident. De manera que, mentre esperem la pròxima fugida endavant del president per allargar l’agonia fins al 2021, només ens queda confiar en els futbolistes, per més gastats que els veiem. I en la il·lusió que destil·la Setién, tot i que el vent li bufa en contra. I em temo que també ens toca rebaixar les expectatives que teníem per a aquesta temporada.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Ni quan volen

Kave Home augmenta un 30% les vendes el 2020 tot i la pandèmia

Educació manté la mestra que substitueix al docent rebutjat per l'AMPA de la Vall de Boí

Mestres Quadreny, la disconformitat amb la letargia

Grifols tests new drug that would provide immediate immunity against covid

En un camp de concentració nacionalcatòlic: 'Tyrannosaurus', de Guillem Frontera