No baixar mai del burro

Un dels espectacles més exasperants i més desagradables que pot donar la condició humana és el del mentider enxampat en la seva mentida i tanmateix obstinat a mantenir-la, costi el que costi. Com més aclaparadores són les evidències, com més òbvies i més a la vista de tothom estan les faltes comeses i els greuges causats, més empedreïda es torna la defensa que fa el mentider de la seva versió dels fets, a peu i a cavall i contra tota lògica. És una conducta aberrant pel que té de falta de respecte als altres i a la pròpia dignitat del mentider, i que de vegades té causes o derivacions patològiques. Col·loquialment, és el que es coneix com no baixar del burro. O el que a Mallorca en diem no amollar el mac.

En menys d’un dia de diferència entre l’una i l’altra, hem assistit a dues intenses exhibicions de l’art de no amollar el mac i de no baixar del burro, a càrrec del president d’un govern i del director d’un diari. Mariano Rajoy, en la seva compareixença de dimecres al Congrés, es va permetre el sarcasme d’afirmar que ja havia donat explicacions sobre la mateixa qüestió (la trama Gürtel i el finançament il·legal del PP) en 52 ocasions anteriors, i està bé que en porti el compte, tot i que diríem que ho fa molt a la baixa. Rajoy és una presa tan completa de les seves pròpies mentides i de les que fabrica la seva organització que ja no queda res en ell que sigui ja no fiable, sinó merament creïble. Es pot dir sense exagerar que no és una persona de debò, i segurament per això va tenir tant d’èxit la caricatura que ell mateix es va infligir en aparèixer als mitjans a través d’una pantalla de plasma.

En tot cas, una de les pitjors coses que li poden passar a un mentider encallat en la seva mentida és ocupar algun lloc d’autoritat dins la societat, perquè automàticament considera que aquesta autoritat li serveix per legitimar la seva falsedat, quan en realitat l’únic que fa és fer-la més flagrant. Quan es tracta, com Rajoy, d’algú que se suposa que ocupa aquest lloc per tal de servir els ciutadans, aquesta contradicció esdevé obscena, però també quan es tracta d’algú que en principi té la feina d’informar l’opinió pública i que en comptes d’això el que fa és intoxicar-la. Ara que El Periódico i el seu director han decidit entrar en la dura competició amb els mitjans espanyols de la postveritat, se’n surten amb tan poca traça que han aconseguit suscitar la vergonya aliena de Julian Assange i el solitari aplaudiment d’Enric Millo, mestres de comunicadors alternatius. La investigació d’aquest diari sobre les connexions entre la CIA i els Mossos només ha aconseguit convertir-se en pastura d’acudits i mems, que certifiquen que, per a un diari, pitjor encara que intentar enganyar els seus lectors és fer el ridícul en l’intent.

Tant Rajoy com El Periódico menteixen, ho sap tothom i no és profecia sinó un fet públic i notori. Però persistiran en les seves mentides, perquè han estat construïdes per ser aplaudides i premiades (pagades) per qui en treu profit. Quan t’has venut, ja no baixes mai del burro.

Més continguts de