No hauria de ser un Mundial per oblidar

Els EUA s’han endut un calbot en una cita sobre el format de la qual cal reflexionar

Els pronòstics d’aquest Campionat del Món assenyalaven Sèrbia i els Estats Units com a principals favorits de la competició. Així és l’esport i per això existeixen els pronòstics, per errar i permetre que les cases d’apostes, entre d’altres, en treguin profit.

El Mundial de bàsquet és un format que cal repensar, si la política federativa mundial, més política que esport, està disposada a fer autocrítica. Massa seleccions, per acontentar dirigents de països remots i aconseguir vots que ajuden a mantenir poltrones. Això comporta marcadors inflats i partits intranscendents que allarguen de forma estúpida la primera fase del torneig i la converteixen en absurda i insípida. Àrbitres que no tenen prou nivell i que cometen errors clamorosos. ¿Com pot ser que cap àrbitre que xiula a l’Eurolliga no sigui al Mundial? Un cop més, política, negoci i esport barrejats.

Aquests fets i d’altres provoquen que nombrosos atletes no prioritzin el Mundial entre els seus objectius esportius principals. Molts autodescartats en tots els equips, però mai s’havia vist res tan sobredimensionat com l’èxode d’estrelles mediàtiques que ha deixat l’equip dels EUA en una selecció vulgar. Quantitativament i qualitativament, el bàsquet americà ha menyspreat el bàsquet mundial. Doncs bufetada per a ells. ¿Qui recorda un equip nord-americà que hagi perdut dos partits en un Mundial i hagi acabat en un setè lloc tenint a la banqueta dos dels millors entrenadors mundials, Popovich i Kerr? Com diria aquell: que n’aprenguin. Això servirà perquè a Tòquio hi enviïn un altre Dream Team per arrasar per terra, mar i aire.

La Xina és un altre món dins del món; per grandària, però principalment socialment, culturalment i políticament. Difícilment el gegant asiàtic podia organitzar un torneig d’aquestes dimensions si no estava disposat a trencar amb les seves regulacions i maneres de fer, tant administratives com culturals, per adaptar-se a l’esport professional. Els equips han patit l’organització dia rere dia. Guanyar aquest Mundial implicava competir contra els rivals i ser resilient als entrebancs diaris de l’organització de la competició.

Amb tot aquest macro i microentorn, parlem de la selecció espanyola. L’equip arribava al torneig amb baixes significatives i els dubtes d’estar a tocar d’un final de cicle. Una generació que havia portat el bàsquet estatal a quotes d’èxit impensables fa dues dècades semblava entreveure el seu final, alguns jugadors més que d’altres. Abans del campionat, Pequín semblava que era menys prioritari que Tòquio, ja que encara no s’estava classificat per als Jocs Olímpics. Només dues seleccions europees es podien classificar directament des de Pequín, fet que tensionava l’ambient federatiu i hi afegia pressió. Tan sols la llunyania xinesa i els horaris canviats ho relativitzaven una mica tot, però no gaire. La primera presa de contacte no va ser fàcil. Després d’un viatge llarg, la mala gestió logística dels organitzadors i el format de benvinguda surrealista els van fer perdre dues hores en un aeroport a les set del matí, abans de viatjar-ne quatre més per carretera. Dos líders, Marc i Ricky, havien de demostrar que eren capaços de marcar diferències per seguir guanyant. Dos jugadors que mai han desitjat, de portes enfora, tenir aquesta ascendència pública, però els seus companys de vestidor no és que l’esperessin, sinó que la tenien clara. Un grup unit i amb un bon rotllo intern que ha conviscut amb el dubte racional de saber si serien capaços de tirar el projecte endavant un cop més. Un grup on cadascú té clar el seu rol, i això genera una empatia competitiva difícil de millorar. No hi ha ningú que dubti de qui ha de jugar-se-la en els moments clau. Cap d’ells no pensa que no ha jugat el que havia de jugar, ni considera, tan sols, que això s’hagi de debatre. Un extens equip tècnic d’hiperprofessionals, al costat d’un mediàtic Scariolo que mai perd les formes, disposat incondicionalment a dedicar totes les hores que calgui a analitzar rival rere rival. Més que cap altre, s’han guanyat que aquest Mundial no caigui en l’oblit.

Més continguts de