No malbaratar res

Som en un moment tens. Hi ha persones partidàries de la independència que voldrien la DUI ja. N’hi ha que voldrien una intervenció de la Generalitat i jutjar i condemnar el govern català per sedició perquè “això no torni a passar”. Força gent té por perquè comença a tenir inseguretat.

Com sempre, les simplificacions dels extrems són les que s’imposen. Són senzilles, contenen una part de menyspreu de la posició de la contrapart i una part de compensació “per l’agressió patida”, cada una la seva pròpia. Per això s’imposen amb facilitat.

1. El president Puigdemont ha de contestar dilluns al govern central si ha declarat la independència de Catalunya. La resposta és no. Segons la llei catalana, es requereix el pronunciament del Parlament. No s’ha produït perquè no s’ha votat. Segons la llei espanyola, única ara en vigor, tampoc, perquè les lleis catalanes de referèndum i de transitorietat política estan suspeses pel Tribunal Constitucional i, per tant, el Parlament no té la potestat jurídica de fer-ho.

La declaració política -no pas jurídica- que es va fer al Parlament va quedar suspesa per permetre una negociació amb l’Estat via intermediació, o directa. Per tant, políticament tampoc hi va haver declaració d’independència.

2. Quina és ara la següent fase del Procés? No és probable que hi hagi mediació. Per a la UE serà difícil, no és gens segur que hi hagi altres mediadors i Espanya no l’acceptarà. En aquestes circumstàncies l’única sortida són eleccions a Catalunya.

El Parlament català podria ara declarar unilateralment la independència. Seria un salt al buit que tindria escàs reconeixement internacional, desfermaria el desordre al carrer i iniciaria un camí d’incertesa. Probablement, excepte entre els convençuts, l’independentisme perdria força.

Els independentistes no han pogut provar de manera fefaent que hi ha una majoria de ciutadans a favor de la independència i, en conseqüència, no es disposa de la necessària justificació política per declarar la independència -més enllà de la legitimitat legal de poder-ho fer- perquè no hi ha una majoria comprovada que hi doni suport. Es pot al·legar que això no s’ha produït per la interferència policial en el referèndum de l’1 d’octubre. És cert, però això no invalida l’argument anterior, clau i essencial per aconseguir el reconeixement internacional de la independència catalana o, si es vol, de la reivindicació catalana feta a Espanya. Es pot discutir si és suficient, però això ara és irrellevant perquè la condició necessària no es compleix.

Per tant, sembla clar que l’única sortida possible són unes eleccions en què els que volen la independència ho declarin. S’ha argumentat que alguns partits, la CUP, poden ser il·legalitzats per actes de “sedició” en les últimes setmanes. Si fos el cas, hi ha maneres d’evitar-ho, ja s’ha fet en el passat: canviar el nom del partit i algun dels principis propis dels seus estatuts i del seu ideari que puguin ser declarats inconstitucionals... És una dificultat, però no una impossibilitat.

3. S’han utilitzat arguments per infondre por a la ciutadania de la inseguretat econòmica que aquesta situació suposa. Això ha comportat que hi hagi impositors que retirin fons de certa consideració. Fonts no confirmades ho xifren en més de 10.000 milions d’euros per a una sola entitat. Òbviament, aquesta entitat ha optat per traslladar la seu fora de Catalunya i aturar la retirada de comptes i dipòsits.

Qualsevol compte està protegit per l’Estat fins a 100.000 euros i, per tant, no hi ha risc per al petit estalviador. És una paradoxa, primer s’atia la por i després es reconeix que els seus efectes són insuportables. El trasllat de la seu social d’una empresa fora de Catalunya a curt termini no té efectes significatius. A llarg termini sí, seria la demostració de la inseguretat econòmica del mercat a Catalunya. La conclusió és clara, no hi ha risc de perdre els dipòsits en bancs amb seu a Catalunya i els efectes del trasllat de la seu a curt termini són menors i a llarg termini seran perniciosos. S’ha de donar seguretat a la ciutadania i no inseguretat: no beneficia ningú, ni a Catalunya ni a Espanya.

4. Catalunya, però sobretot Barcelona, té una excel·lent imatge internacional. No la podem perdre. Un sotrac pot no canviar res, la memòria és feble, però un conflicte llarg que afecti seriosament l’economia, Catalunya no l’hauria de patir, no ens beneficia en res. Han estat molts anys per arribar fins aquí. Aquest és un dels intangibles més delicats.

5. Comencen a sortir veus en certs mitjans que culpen certes persones de l’entorn independentista d’accions que mereixen càstig i persecució. Tractar algú de traïdor a Catalunya per actuacions no tipificades al Codi Penal s’ha d’evitar. Ja ha passat. És injust, enrarirà l’ambient i intensificarà el greuge d’uns contra uns altres, tensarà el debat i farà les solucions més difícils. Es pot discrepar, però passar de la discrepància a la qualificació de conductes com a delictives no aporta benefici i sí conflicte. No és el que necessitem.

6. Si, com a conseqüència de les eleccions, guanyen els partits partidaris de la independència, s’haurà de negociar una sortida. Si perden també, però en aquest cas la situació actual de l’encaix de Catalunya i Espanya canviarà menys. Cal esperar que canviï perquè el que aquests últims anys han demostrat és que la situació actual satisfà a pocs, molt pocs.

Ens queden poques oportunitats. Si fracassem ara serà una derrota de tots sense excepció. En conseqüència, i precisament per això, s’ha de suposar bona fe a la contrapart per entomar la negociació. D’una manera o altra n’hi haurà.

7. És probable que una reforma constitucional, si es fa, porti a una recentralització del govern. Aquesta reforma serà aprovada per la ciutadania espanyola, no per la catalana. Per això és important el resultat de les eleccions catalanes que ara s’han de fer. Demostrarà la voluntat política dels catalans, que haurà de ser tinguda en compte. No és evident...

La conseqüència de tot això és que hi ha molt a conservar i res a malbaratar. Hi ha un xoc polític, el conflicte amb Espanya és seriós, i entre uns catalans i uns altres, menys, però també. No tenim alternativa, hem d’embridar els somnis i practicar el realisme. Del que no hi ha dubte és que res serà igual que ahir. Vegem on som -les eleccions en seran una prova- i construïm el futur a partir d’aquí.

Etiquetes

Més continguts de