Amb Nogueras Oller, del pamflet a l’idil·li
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl centenari de Joan Maragall va treure, curiosament, de l’ombra un poeta que havia tingut, fa més de cinquanta anys, una petita glòria, feta, en gran part, d’escàndol: Rafael Nogueras Oller, l’autor de Les Tenebroses. Nogueras Oller no és a les antologies líriques; i a les històries de la nostra literatura no se’n parla gaire. [...] J.F. Ràfols, en el notable volum intitulat Modernismo y Modernistas (1949) al·ludeix a la poesia-pamflet de Nogueras Oller, i ens informa dels seus temes arriscats, de les seves llibertats de llenguatge, [...] Ràfols explica com Nogueras Oller formava part del grup o “penya” dels Quatre Gats i dóna la data de la seva mort [...]. Data sorprenent, inesperada. Les Tenebroses són del 1905. El brogit artístic dels Quatre Gats entorn de Pere Romeu es produeix a les portes del nou segle. Em sembla haver llegit el llibre de Nogueras Oller pels volts de l’any 20, a l’Ateneu, i no recordo haver vist mai aquest escriptor (ni haver-ne sentit parlar) en cap dels cenacles literaris a què aleshores vaig començar a concórrer. [...] Vet ací, doncs, un primer fet extraordinari: el llarg silenci d’un escriptor l’obra del qual podem dir que s’estronca als 25 anys, i que se sobreviurà, ignorat de tothom, fins als 68. Per què callà Nogueras Oller? Es donà per vençut? ¿O el va aclaparar un sentiment de culpabilitat i de por davant els fets del 1909? En tot cas no penso pas que el seu silenci fos degut a un benestar econòmic. Josep M. de Sucre, que fou company i amic seu de la primera hora, me’l presenta com un obscur i misèrrim funcionari que, ajudat pel periodisme, aconsegueix tot just de subsistir. [...] L’home de Les Tenebroses -no goso dir el poeta de Les Tenebroses - vegetà, oblidat, tot aquest temps. És justament el 1923 quan vaig veure associats per primera vegada, en el llibre Joan Maragall, de Josep M. de Sucre, els noms de Maragall i de Nogueras Oller. Sucre conta, en ocasió de la visita que el jove guanyador d’una Flor Natural forana feia a casa del gran poeta, que la conversa s’orientà cap als llibres de més recent publicació. Es parlà, doncs, de Les Tenebroses. El jove visitant, amb la vehemència dels 20 anys, “declara que l’obra és dolenta, i sincerament la reprova”. El company del jove -Sucre-, invitat per Maragall a pronunciar-se, calla. I és l’autor del Cant espiritual qui defensa Nogueras Oller. “En aquesta obra, s’hi troba la pasta d’un poeta popular no gens vulgar -diu Maragall-, del poeta de ciutat.” Els visitants semblen sorpresos d’aquestes paraules. Per justificar-se, don Joan surt, i torna amb Les Tenebroses. I “es posa a llegir amb l’emoció ferma i oberta no menys que La vaga ”. Els paràgrafs més violents són aquells en què més es complau. El mestre llegeix una i dues vegades la poesia, i en arribar a la fi repeteix amplament: “El sentit que tenen aquests versos: Busca la justícia amb un fanalet! [...]”.
