Nosaltres també ho tornarem a fer

La desobediència civil no-violenta invalida el càstig de la llei il·legítima si supera pors i credos

V. Sampedro Blanco, M. de Delàs, M. Rivas, R. Ajangiz, S. Alba Rico, J. Beunza, A. Grolimund, P. Ibarra, G. Martínez, A. Merino, P. Oliver, J. Riechmann, I. Zaldua, R. Zallo, R. Xambó

El passat 8 de febrer, Jordi Cuixart va escriure des de la presó una carta a Pepe Beunza, el primer insubmís a l'exèrcit franquista. Es preparava el judici al Procés i un informe de la Guàrdia Civil assenyalava Beunza com a membre de "la cúpula dels CDR". Preparava tallers de desobediència civil no-violenta al costat de figures de la talla de la filòsofa Marina Garcés. Les difamacions no es van substanciar en cap acusació. A més, es dirigien contra persones sense por als jutges.

A la carta a Beunza, Cuixart reproduïa les paraules que van portar Beunza a un batalló disciplinari del Sàhara i a la presó a partir de 1971: "Hem perdut la por i no hi pot haver cap sentència que ens faci renunciar a l'exercici de la desobediència civil". Mig segle després, en el judici al Procés, aquesta veu era silenciada. El jutge Marchena va esbroncar Marina Garcés quan declarava com a testimoni de la defensa de Cuixart: "El seu grau d'al·lucinació [davant de les càrregues policials] o el seu estat febril [en anar a "votar"...], les seves valoracions personals no tenen cap interès". Paraules del jutge que permetia als antiavalots comparar la situació de l'1-O amb la kale borroka.

Amb la sentència del Procés s'hauria pogut aixafar l'antiglobalització de finals del s. XX, el Nunca Máis, el No a la Guerra, el Pásalo de 2004, la PAH, el 15-M, Gamonal...

El teixit social de l'1-O va ser criminalitzat abans del judici al Procés, emmordassat després i, finalment, suplantat. El Tribunal Suprem va impedir mostrar, o si més no comentar, les imatges de les càrregues policials. No es jutjava la policia, d'acord. Però sense veure a qui colpejava, era impossible valorar el pacifisme d'unes mobilitzacions acusades de rebels i sedicioses (és a dir, violentes).

Emesa la sentència, les cadenes de televisió van arrasar els índexs d'audiència i la racionalitat del públic amb barricades incendiades. Turbes piròmanes van suplantar les multituds no-violentes de l'1-O en l'imaginari nacionalista espanyol. Justificaven l'" a por ellos" amb porres, togues... i més porres. La profecia-sentència s'autocomplia.

La negativa a dialogar amb "els nacionalistes" (catalans, perquè a Espanya no n'hi ha) s'escuda en l'exigència prèvia de "condemna de la violència" (de l'altre). Una fórmula que durant dècades va servir, a uns i altres, per mantenir el "com pitjor, millor" al País Basc. El mateix formulisme els permet a tots esquivar les preguntes que corresponen i donar les respostes degudes. A sobre, en campanya electoral.

Es veia venir, ho estàvem veient i gairebé ningú ho explicava. Ni feia res. No n'hi havia prou, i menys ara, amb signar manifestos ni encapçalar manifestacions. Amb la sentència del Procés a la mà, un govern autoritari (encara més que els soferts) hauria aixafat l'antiglobalització de finals del s. XX, el Nunca Máis, el No a la Guerra, les convocatòries del Pásalo de 2004, el Movimiento por la Vivienda Digna i la seva successora –la PAH–, el 15-M, Gamonal... i l'última seguda. Un mateix fil recorre aquestes mobilitzacions: el dret a la protesta i a la desobediència. Estirant-lo sortirem del laberint del minotaure repressor (David Fernández dixit). I no serà la primera vegada.

Al març es complien 30 anys de l'inici de la insubmissió a la mili i 30 persones ens vam autoinculpar amb els Jordis. El dia 26 vam presentar els nostres escrits als jutjats de la Plaza de Castilla de Madrid per declarar la nostra disposició a afrontar la mateixes penes que ells, sense estar "necessàriament d'acord amb els fins polítics de les mobilitzacions." Ens vam arreplegar uns quants mindundis, però també un parell de Premis Nacionals de literatura, activistes de tota la vida, acadèmics... la immensa majoria de fora de Catalunya.

Als 90 els insubmisos van liquidar el servei militar obligatori amb la seva desobediència civil no-violenta, cas únic en un país sense guerra (declarada). Llavors enderrocar la mili semblava impossible. Més que convocar un referèndum sobre la segregació o l'encaix de Catalunya a Espanya. I, no obstant, es va aconseguir en 12 anys.

La impotència de molts sectors que veuen allunyar-se una sortida negociada (és a dir, política) després de la sentència del Suprem no té memòria. I l'electoralisme que ens ha abocat a l'actual situació pretén esborrar records amb promeses falses o buides. El polític-candidat canvia el diàleg institucional per happenings que degraden les mateixes institucions. L' spin doctor fabrica publireportatges que acaben prohibits per la Junta Electoral. El posicionament polític s'expressa en selfies de postureig. I les polítiques de memòria en culebrons de campanya. Tot, pagat amb diners públics. Ja és hora que parlin els que costegen la democràcia (i les presons) i s'escolti als que paguen tan cara (amb la seva llibertat) la dissidència.

Assumíem la repressió que pateixen els Jordis sense compartir "necessàriament" el seu ideari. Ho faríem per moltíssimes altres persones reprimides

El 26 de març ens vam autoinculpar amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart perquè "el seu enjudiciament encobreix la criminalització de la dissidència política". Aquesta dissidència va arrencar i va estendre els drets civils als que no tenien patrimoni, ni igual religió, color de pell, gènere o afectivitat. La qualitat de la democràcia depèn de la seva capacitat per gestionar (no erradicar) la protesta i incloure els (auto)exclosos. S'assoleix aconseguint consensos mínims i garantint, com a mínim, la coexistència de les moltes diferències que ens travessen.

Assumíem la repressió que pateixen els Jordis sense compartir "necessàriament" el seu ideari. Ho faríem per moltíssimes altres persones reprimides, perseguides i condemnades pel Procés o la llei mordassa. "A terra els murs de les presons", d'acord. Però cal clavar la primera piqueta. "No hi som tots, falten els presos": fem-los companyia fins a enderrocar aquests murs i tants altres.

La desobediència civil no-violenta invalida el càstig de la llei il·legítima si supera pors i credos. Si es generalitza i travessa fronteres (com més, millor) es converteix en eina emancipatòria i cohesionadora de tot el cos social. El repte resideix en utilitzar-la "fora" i "dins", mai en mode secta. Articulem un " a por ellas" (les conquestes socials i civils) que recobri l'energia ciutadana que se sap sobirana: s'autodetermina cada dia, amb cada pas desobedient.

No va ser fàcil sumar-ne 30. Tot just ens van sentir tres mitjans digitals de Madrid i l' ARA. No ens atrevíem a somiar que poguéssim inspirar les autoinculpacions que ara es presenten a Catalunya. I que haurien d'estendre's per tots els racons de l'Estat... i del planeta.

Sàpiguen vostès que amb prou feines ens van contestar vuit jutges, i que la resta (22) es va negar a tramitar les autodenúncies. Uns per activa i altres per passiva, en no castigar-nos reconeixen que plantegem una qüestió irresoluble des d'una perspectiva juridicopenal. Si som més, evidenciarem l'absurd i la inutilitat d'aquesta pretensió.

Víctor Sampedro Blanco, Marià de Delàs, Manuel Rivas, Rafa Ajangiz, Santiago Alba Rico, Pepe Beunza, Amparo Grolimund, Pedro Ibarra, Guillem Martínez, Aitor Merino, Pedro Oliver, Jorge Riechmann, Iban Zaldua, Ramón Zallo, Rafa Xambó

Més continguts de