El PP i C's viuen a Màtrix

Ara imagini's, senyora, que li expliquen que en un país de 7,5 milions d'habitants hi ha un problema molt, molt, molt gros relacionat amb la realitat lingüística dels seus habitants. Aquest problema és tan terriblement important, tan inajornablement decisiu, tan dramàticament omnipresent, que sovint centra el discurs de dos partits polítics amb representació parlamentària. I ara imagini's que dels 7,5 milions d'habitants de l'esmentat país, 17 famílies -no 1.700.000, ni 17.000, ni 1.700, ni 175, sinó exactament 17 famílies- s'acullen a la possibilitat que proposen aquests dos partits. D'una anomalia numèrica tan delirant com aquesta només se'n poden inferir dues conclusions: a) que el problema, en realitat, era imaginari; b) que hi ha dos partits que habiten en un món imaginari, Màtrix. En cas que les descripcions apocalíptiques del PP i C's sobre l'opressió cap als hispanoparlants fossin reals, ¿per què només 17 famílies, 17, han optat per escolaritzar els seus fills en castellà? On rau l'equívoc del plantejament? El que segueix és una temptativa d'explicació del fenomen.

A l'Enquesta Europea de Valors (EEV) de 2009 (les dades i l'anàlisi estan editades per Barcino l'any 2010) hi havia un ítem que preguntava: "Si pogués escollir les tres llengües que li agradaria saber i que desitjaria que sabessin els seus fills, ¿quines escolliria i en quin ordre de preferència?" Qui no tingui present aquesta pregunta no entendrà res, justament perquè ara mateix, a Catalunya, el català és una llengua minoritària, parlada de manera habitual per menys de la meitat de la població. Com a llengua inicial és tan sols la del 31,6% dels enquestats (de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població -EULP- de l'any 2008, emprada com a referent a l'EEV de 2009). Existeix, sens dubte, aquesta realitat lingüística, però a nivell social existeixen també unes determinades aspiracions lingüístiques, i aquests dos factors no coincideixen. En aquest sentit, els complexíssims ressorts d'identificació dels catalans no permeten fer el discurs esquemàtic que esgrimeixen alguns. En primera opció, les llengües de preferència a Catalunya són: el català, amb el 52,4%; l'espanyol, amb el 34,6%; l'anglès, amb el 9,8%, i altres amb un percentatge poc significatiu.

Fixem-nos bé en la curiosa simetria entre les dades de la llengua inicial provinents de l'EULP de 2008 amb les de la preferència lingüística en primera opció de l'EEV de 2009. La llengua inicial del 55% dels catalans és l'espanyol, però la preferida és el català, amb una xifra semblant: 52,4%. La llengua inicial del 31,6% dels enquestats és el català; la segona llengua preferida és l'espanyol, amb un percentatge molt proper de respostes positives: el 34,6%. Aquesta simetria pot ser interpretada en molts sentits, naturalment. En tot cas, existeix. Es tracta d'una actitud voluntarista i positiva cap a la llengua catalana, però sense que això vagi en detriment de l'espanyol, preferit en segona opció.

PP i C's viuen voluntàriament a l'imaginari Màtrix des del moment en què obliden que entre la identitat i la identificació hi ha una espessa selva de matisos que fa que, per posar-ne un exemple ben il·lustre, el fill d'un kenià acabi sent el president dels Estats Units, sense que això impliqui cap menyspreu cap a Kènia. La diferència entre la identitat de sang i la identificació voluntària és que la segona és el fruit d'una decisió conscient i racional, no de l'atzar. Això també explica, per descomptat, que molts catalans de soca-rel s'identifiquin amb coses genuïnament espanyoles, o nord-americanes, o turques, amb tots els graus i gammes de gris possibles entre la vivència de cada identitat. Tot plegat sempre m'ha semblat interessant i fins i tot entretingut, en la mesura que confirma que les persones som lliures i tenim el dret a ser fins i tot excèntriques (John Stuart Mill considerava que una societat sense excèntrics no era una societat sana).

Dit això, crec que tant el PP com C's haurien de fer una reflexió profunda sobre l'estrès gratuït, innecessari, que generen en el si de la societat catalana amb el tema de la llengua. Les seves idees sobre aquest tema em semblen exactament igual de legítimes i respectables que les meves o les de qualsevol altra persona, però considero que això no pot servir per fabular problemes inexistents i tibar la corda cada cop que se'n presenta l'ocasió. En democràcia, les minories no només s'han de respectar: s'han de protegir. Però les minories són una cosa, i les anècdotes numèriques una altra.

Més continguts de