El Passeig Marítim de Barcelona (1927)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
El juliol de 1918, en saber que el govern espanyol aprovava la construcció del Passeig Marítim no hi hagué barceloní ni amic de la nostra ciutat que no sentís eixamplar-se-li el cor. Perquè fins aleshores la seva part marítima havia estat una ostentació de vergonya i de misèria. L’espectacle més meravellós del món, la mar, que mai cansa de mirar-se-la, s’estenia als seus peus i Barcelona, filla de la mar, per a veure-la, havia de fugir de Barcelona. Ara s’havia acabat: el projecte era fet, la llei aprovada, la consignació municipal a punt... Doncs bé; aquest somni el feia molta gent en el 1918 i som al 1927, i encara dormim, [...]. La secció marítima del Parc, tot i deplorable com és, assenyala un intent en embrió d’obrir una finestreta perquè Barcelona pugui veure la mar. Naturalment una cosa tan migrada havia de dur una vida migrada, i avui l’esmentada secció és un dels llocs més sinistres i malalts de la ciutat, desmarcat i poca-solta, un escenari d’idil·lis de pobrissalla, una exposició de vells asseguts per terra, prenent el sol. En veritat, el primer que tingué la idea de fer la cosa en gran, de riu a riu, va ser Lluís Duran i Ventosa, en un article que va sortir a La Veu l’any 6 o 7. Llançada la idea, el 1909, l’Ajuntament va acordar fer un petit passeig, ara desaparegut, a base de la plataforma que hi havia a la secció marítima del Parc. Projecte escarransit deixat enlaire. Més tard, el 1914, Oriol Martorell, aleshores regidor, presentà una proposició demanant que s’encarregués a Lluís Domènec i Montaner un projecte; però el regidor Muñoz va tenir l’habilitat de fer-lo quedar damunt de la taula per sempre més. Va ser Enric Ribalta, el 1916, aquell que va donar l’empenta definitiva [...] El projecte realitzat per Josep M. Ortega, l’enginyer designat, fou enllestit, no sense abans haver passat per un llarg i intel·ligent estudi; perquè un passeig que agafi del Besòs al Llobregat forçosament ha de donar lloc a força problemes de mal resoldre. Primer de tot, el port. Efectivament, era una obligada solució de continuïtat. Però pel passeig de Colom i Nacional es reprenia el passeig marítim sense altre esvoranc que el de la muntanya de Montjuïc, on hi ha el passeig de circumval·lació. Després, per la banda del Besòs hi havia dos obstacles; primer, el de manca de lloc per l’abusiva extracció de sorres que s’hi fa. Segon, el problema dels pescadors, que no sabien on posar llurs barques. D’una manera es resolgueren tots dos en el projecte. Un port de refugi a la vegada amb el seu braç entrant protegia les sorres de la platja i donava refugi a les barques. Venia a caure al dret del Parc de la Ciutadella. Així mateix uns porxats privaren la vista de les fabriques del tros de llevant i un viaducte s’encavallava al damunt de les bateries de la costa, etc. [...]
