Pel catalanisme de la pagesia (1931)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
S’ha fet remarcar moltes vegades que Catalunya és un cos menut amb un cap enorme que és Barcelona. És natural que la vida d’un conjunt semblant estigui en gran part concentrada en el seu cap. Però si per sistema, o, si voleu, pel gust que dona sempre d’abandonar-se a seguir la llei del mínim esforç, s’accentua en tots els terrenys el sistema de virtuts i vicis del nucli de capitalitat, es trenca l’equilibri que exigeix l’economia física i espiritual de tot conjunt vivent. Aquest equilibri ha estat, a Catalunya, moltes vegades aquests últims anys, sorollosament romput. La majoria de les nostres crisis polítiques internes provenen de ruptures en el sincronisme del cos del nostre país. Les grans ciutats governen el món. Entesos. Però a tots els països on la política funciona d’una manera estable i normal és evident que es produeix una situació d’equilibri entre la nerviositat espectacular dels grans nuclis de població i la calma sòlida i estable de la vida forana. Una gran part de l’agitació que segreguen les grans ciutats és pur soroll, aparença d’un moment, estricte no-res. Per contra, darrera la immobilitat de la terra hi ha sovint reserves d’energia, de tenacitat i de solidesa. Aquest contrast on es veu amb més claredat és en la política. Repetir avui, amb els ideòlegs vuitcentistes, que la ciutat és el progrés i el camp l’obscurantisme i la reacció fa riure. Si el cos d’un país ha de tenir un funcionament normal, ha de superar aquestes esquematitzacions inconsistents i sentir com s’equilibren en ell aquests elements de la seva vida. [...] Potser el catalanisme, com a política, ha quedat massa exclusivament lligat a les vel·leïtats sovint histèriques de les grans ciutats, a les agitacions i revulsions gairebé sempre aparents dels nuclis densos de població, a la vanitat efímera de la lluïssor de l’asfalt. Barcelona, en el nostre país, té un pes enorme; però també pesa -sobretot des del punt de vista de les idees i de la manera d’actuar- el camp. Avui, en certs partits, hi ha una mena de fetitxisme de les grans ciutats. Els partits revolucionaris, sobretot, suposen, especulen fins i tot, al meu entendre sense adonar-se exactament de l’equivocació que això suposa, amb l’existència d’un esperit oposat entre la terra i les grans ciutats. Però només cal tenir prou imaginació per a posar-se un moment en el punt de vista d’aquests mateixos partits per veure que si amb les grans ciutats es pot fer una cuartelada espectacular, únicament el ritme normal de les coses en pot assegurar la continuïtat. Que el nostre sistema de la propietat territorial constitueix una base considerable per a la basamentació d’una política, em sembla que serà notori per a tothom. La nostra revolució agrària comportà una reforma en el conjunt de la propietat de la terra que molts països de cultura i de civilització potser més forta i concentrada que la nostra encara han d’assolir. [...]
