Guardiola va dedicar un triomf del City a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Va ser una declaració conseqüent i sentida, que per cert deixava en evidència la tebior de la junta del FC Barcelona, poruga com mai en afers relacionats amb els drets nacionals del nostre país (algun dia en sabrem les raons, tot i que les podem intuir). La reacció del portaveu de l’Estat va semblar un acudit castís. Va dir que les opinions de Guardiola sobre política són com les seves sobre física quàntica. Hi ha diverses qüestions a analitzar sobre aquesta reacció del ministre d’un govern membre de la Unió Europea.

El menyspreu de Méndez de Vigo per Guardiola amaga com a mínim tres patologies pròpies de persones que no creuen en la democràcia ni en la igualtat de les persones. La primera és evident: Guardiola no té formació suficient per opinar sobre una qüestió reservada a professionals, com seria la física quàntica. El problema del ministre espanyol és que, d’acord amb la seva afirmació, ¿quanta gent està qualificada per opinar sobre política? ¿A partir de quin nivell és possible opinar? Quines són les persones dignes, segons ell, per dir alguna cosa sobre la situació política en cada moment? ¿No deu ser que l’ha traït el subconscient i considera que els catalans que pensem honestament que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó per motius polítics, som ciutadans de segona? De fet, el senyor ministre pot adduir que fonamenta la seva opinió sobre la intervenció del rei Felip VI, el dia 1 d’octubre. Aquella intervenció marca el final del paper arbitral del rei (aquest home mai més podrà passejar per Catalunya amb la tranquil·litat d’altres temps, senzillament perquè ell, voluntàriament, ha renunciat a ser el rei de tots els catalans). En l’actitud del ministre i del rei, que són complementàries, només hi ha la consideració instrumental de la democràcia per assolir l’objectiu final: el de l’assimilació i conformació dels catalans a l’espanyolitat d’arrel castellana. Exactament igual al que ha passat durant els darrers tres-cents anys llargs.

La segona reflexió té a veure amb el concepte de fractura, molt utilitzat aquestes darreres setmanes, també en el fons de la reacció del ministre. Opinen els Méndez de Vigo d’aquest món (com, posem per cas, el president de Foment del Treball) que persones com Guardiola, com els presidents d’Òmnium i de l’ANC i milions d’altres, no podem obrir la boca perquè fent-ho provoquem fractura social. Isabel Coixet, M. Rosa Sardà i Joaquín Sabina opinen el mateix. És curiosa aquesta gestió interessada dels principis de la llibertat d’expressió, segons la qual parlar d’independència, i defensar-la, provoca fractura i, per tant, porta a empresonar persones o a estomacar-les amb voluntat de tortura; i, en canvi, fer manifestacions de signe feixista, agredir ciutadans indefensos o, senzillament, obligar a callar no en provoca. El que ens estan dient és que la democràcia i la llibertat d’expressió només valen si no es toquen els temes que no els agraden. I que fer-ho, sobretot si es fa de manera pacífica i la seva expressió és massivament majoritària, justifica actuar amb mitjans totalitaris.

La tercera reflexió té a veure amb la por. Nosaltres l’hem perdut, i Guardiola n’és un exemple colossal. Com també Piqué, per no moure’ns del terreny esportiu. La por la vam perdre tots definitivament l’1-O mentre la ximpleria opressora de l’Estat va desplegar l’odi en forma d’agressions salvatges damunt dels nostres drets i dels nostres cossos. Ells van veure com un règim basat en una por invisible, pastada sobre el consens del nostre silenci, saltava pels aires. Méndez de Vigo, els mitjans de comunicació que no tancaran ni moderaran, les empreses que de manera vergonyosa han decidit fer el joc a la violència d’estat, necessiten imperiosament fer-nos callar. Ho fan mentint, tancant webs, tancant-nos a la presó, portant-nos a judici, interferint en la nostra vida quotidiana... per tornar-nos al règim, ara explícit, de la por.

No vull compartir receptes per sortir de la situació actual. No cal fer-ho en veu alta. No els ho hem de posar senzill. Hem d’aprendre dels errors propis i de les nostres limitacions, i cal que en parlem internament, amb tota la calma possible, mentre gestionem les agressions que aniran caient com la pluja damunt nostre després de l’aplicació de l’article 155. El que sí que sé és que ja no hem de callar mai més, que mai més la por, la nostra por, serà cap fre per lluitar, literalment, per les nostres llibertats nacionals, les úniques que asseguraran una vida digna i plena, individual i col·lectiva. No hi ha 155 que ens pugui aturar.