¿Pot ser científic el negacionisme?

És de sobres sabut que els que canten les excel·lències dels mercats desregulats -de la forma de capitalisme que esdevé hegemònica a partir dels 70- acostumen a ser també escèptics del canvi climàtic. El que explica aquesta coincidència és obvi: un model econòmic que necessita créixer per no enfonsar-se, que sobreviu incitant-nos a posseir el que no necessitem, que té com a motor la cobdícia, no sembla l’idoni per refredar el planeta. El sentit comú ens diu que el decreixement és la condició necessària, i potser no suficient, per frenar l’ascens tèrmic. Un decreixement que, almenys al Primer Món, no reduiria sinó que augmentaria la qualitat de vida, igual com alguns infants jugarien més i millor si tinguessin menys joguines i fossin més senzilles.

La connexió entre els apologistes de la propietat privada i l’escepticisme climàtic només té una explicació: la seva por que els efectes de l’escalfament -l’amenaça d’una autèntica fi de la història- revifin una esquerra que havia claudicat davant la ideològica “fi de la història”. De fet, vacil·len entre mostrar-se escèptics i proclamar que les noves tecnologies capturaran el CO 2 i ens permetran seguir creixent i consumint com aquell qui res. I sovint ho combinen. Qualsevol cosa menys baixar del desbocat cavall neoliberal.

Part d’aquest escepticisme escampa la idea que, caient en l’altre extrem, l’esquerra reviscolada necessita fer més imminent i catastròfic el canvi climàtic. És la mateixa esquerra que em corregiria des de la primera frase, i on jo dic canvi diria crisi o emergència i on jo dic escèptics diria negacionistes. La primera correcció la subscric sempre que la ciència -com diria que ja fa- l’avali, la segona em crea més reserves, perquè treu, subliminarment, el santcristo gros de sempre. La paraula reverbera negació de l’Holocaust.

Dimecres Ferran Sáez ( “La banalització del bé”), apuntant en aquesta direcció, feia una afirmació curiosa: “Anomenar negacionistes als científics que, honestament, veuen certes coses concretes d’una altra manera és molt perillós”. No hi puc estar més d’acord. I jo encara diria més: a un científic que demostrés que el planeta no s’escalfa o que s’escalfa sense resultats catastròfics, jo li faria un monument, perquè si és honest i científic o bé s’adonarà que s’equivoca, i rectificarà, o bé farà caure la bena dels ulls a tota la comunitat científica i ens traurà un enorme pes de sobre. L’espero amb candeletes.

No, el terme negacionista no està pensat per a científics honestos, està pensat per als que, sense cap base científica, neguen o ignoren els fets i les hipòtesis de la comunitat científica pels motius que he intentat explicar. Són hipòtesis que, com tot en ciència, estan en constant revisió i han de ser falsables. Les falsarà algú? No ho sé, tant de bo, però mentre això no passi parlar d’emergència -fins i tot si s’acabés demostrant que era injustificat- és l’opció més assenyada.

Més continguts de