Quatre paraules sobre el català
El meu fill Feliu m’ha reptat a ensenyar-li cada dia una paraula nova. Ell se l’apunta en una llibreta i en busca els significats. Una de les triades aquesta setmana és el verb recar, que vol dir sentir recança per alguna cosa que has fet o has deixat de fer. ¿Senten recança els autors del manifest Koiné d’haver-lo fet després de veure com els han manipulat? El debat de la llengua és fàcil d’incendiar. I no falten piròmans. No se’ls pot donar ni un bri de palla. És una evidència que el català ha reculat els darrers anys, que li cal més protecció i, sobretot, que cal renovar el consens social per donar-li un nou impuls com el de la Transició, quan es va posar en marxa la normalització i l’escola en català. Tampoc aleshores va ser gens fàcil ni era obvi que s’aconseguís. Es va fer amb pocs mitjans i molta capacitat de seducció. “En català, sisplau”, dèiem. Jo ho recuperaria. I alhora, esclar, fixaria una legalitat més favorable dins una cooficialitat asimètrica amb el castellà. Només amb les lleis d’ara no ens en sortirem, però només amb millors lleis, tampoc. Sempre caldrà seducció i consens. En resum: comparteixo el diagnòstic i el crit d’alerta, però em reca que hàgim provocat un incendi demagògic perjudicial per al català.
Una altra paraula que he compartit amb el meu fill: l’adjectiu impúdic. És a dir, mancat de pudor. ¿No se senten una mica moralment impúdics els que embruten el debat de la llengua amb falses acusacions de racisme? Hi ha un pudor democràtic i intel·lectual que hauria d’impedir atribuir als que no pensen com tu adjectius exagerats i malèvols. Ja estem acostumats que Félix de Azúa i tot el lerrouxisme reinventat les diguin pel broc gros, però no ens ho esperàvem de Lluís Rabell. Perquè ell sap perfectament que la defensa del català s’ha fet sempre des d’un respecte escrupolós a la diversitat i al castellà. Racista és un adjectiu molt gros, que fins i tot el meu fill sap perfectament que no se’n pot abusar. Per raons òbvies de debilitat, el català sempre s’ha sentit amb la necessitat de fer-se estimar, de seduir, de convèncer.
Més mots de la llibreta d’en Feliu. Un altre adjectiu: arrogant. Algú altívol, superb. És l’actitud amb la qual normalment Espanya ha rebut les peticions catalanes, especialment sobre la llengua. En realitat, Catalunya porta dos segles oferint-se a Espanya com a solució, aportant noves maneres de concebre l’estat, de regenerar-lo, de fer-lo més democràtic i plural. Des de l’arrogància i la por, aquestes solucions han estat rebudes com a problema. Potser per això ara ja ens oferim directament com a problema (volem marxar) i potser, vés a saber, acabarem sent la solució (traumàtica, segur) per a una Espanya incapaç de canviar si no s’hi veu forçada. Ortega y Gasset deia que “si Espanya és el problema, Europa és la solució”. Bé, Europa ha sigut una solució a mitges. A veure si la solució bona és l’adéu de Catalunya.
I, per acabar, el verb gosar. Sí, el del “gosa poder ser fort” de Gabriel Ferrater. Lògicament és un verb agosarat que defineix bé el repte sobiranista català. Un diplomàtic d’aquests que van obrint oficines pel món en nom d’una conselleria impugnada em deia aquesta setmana: “La diplomàcia espanyola té ordres directes d’aturar-nos per tots els mitjans, i davant d’això, tan evident, hi ha diplomàtics estrangers que es pregunten què més ens han de fer perquè reaccionem”. Davant l’atzucac polític que ens impedeix fer el referèndum que ens caldria, davant l’ofec premeditat de Montoro i companyia, davant la majoria sobiranista inestable, el que segur que no podem fer és convertir la llengua en un problema. Hem de gosar ser positius. El català no és un problema, el català té uns quants problemes greus, sí, però forma part de la solució.
