Què fa el nostre Robin Hood?
A l'Anglaterra del segle XIV, l'època en què Robin de Loxley, amagat al bosc de Sherwood, robava als rics per donar als pobres, no hi havia democràcia ni seguretat social ni subsidi d'atur. Només hi havia la caritat cristiana, i encara gràcies, perquè l'Església formava part de l'entramat medieval de poder. Per molt que un serf de la gleva treballés, podia perfectament morir de gana, ell i la seva família. Podem dir, per tant, que Robin Hood era explicable. A la Catalunya del segles XVI i XVII també vam tenir bandolers que després la literatura ha mitificat, com Serrallonga. L'assalt organitzat pel Sindicat Andalús de Treballadors a dos supermercats per agafar aliments i portar-los a menjadors socials és propi de bandolers, com ho és també l'actitud de l'alcalde de Marinaleda i diputat d'IU, Juan Manuel Sánchez Gordillo. Per molt que l'estat del benestar -el nostre Robin Hood- estigui endeutat fins al coll, trontolli per les retallades i exerceixi una pressió fiscal tova sobre les grans fortunes, la solució no és l'acció directa. La via és alertar que el nostre Robin Hood ha envellit malament, que recapta i distribueix de forma equivocada i que està en mans dels nous senyors del mercat. I la via és la política imaginativa, com a Reus, on ajuntament i empreses d'alimentació s'han posat d'acord per recuperar aliments frescos per als més necessitats. Bravo!
